Magda Casamitjana és la directora del Pacte Nacional de Salut Mental. La política rosinca està liderant un pla director de salut mental que ha posat en marxa la Generalitat a través del Departament de Salut. Parlem amb ella sobre aquest nou projecte del Govern, els efectes de la pandèmia i sobre salut mental.
Com estàs?
En aquest moment la meva salut mental està on fire.
Què és i què pretén el pacte nacional?
Pel pacte tenim un contracte de tres anys i quan hagi passat aquest temps he d’anar-li al president de la Generalitat i dir-li: “President, això és el que s’ha de fer en salut mental”. Per tant, és l’instrument per crear aquest projecte de país. S’haurà de liderar, governar, gestionar i d’una manera transversal en la qual hi participi tothom. És un instrument per construir una salut mental potent de referència mundial.
En quin punt es troba el pacte?
Estem escoltant a tothom. Vaig veient a gent i cada dia me n’adono més que no tinc totes les visions de tothom. Tinc les visions de la meva xarxa i necessito que en aquest pacte, que és de país, la gent s’hi reconegui. El que estem fent és parlar amb tothom; ens interessa molt el que és la xarxa social, educativa i de treball. No tenim dades suficients per saber què passa amb la gent. El que estic fent és escoltar, recollir, engolir i tenir una visió clara.
Anem tard?
No només la salut mental té un problema interdepartamental. Hi ha persones que tenen 5 metges diferents i que no es coneixen entre si. Amb la salut mental encara passa més, però és que no hi ha cap lloc a Europa que verdaderament tingui una estructura de tots els departaments. Per tant, no anem tant si ens comparem, però sí que anem tard per la vida de les persones. Arribem molt tard perquè hi ha moltes persones que estan a casa seva soles i amb dificultat, hem de posar fi a això.
Tu has necessitat ajuda en algun moment?
Jo amb vint anys vaig necessitar ajuda professional. Tenia molta angoixa i no sabia per què. Vaig anar al psicòleg, gràcies a deu va ser una cosa espontània, va durar 2 o 3 anys i me n’he pogut sortir. Però en aquell moment no vaig pensar que hi havia altres persones que duien aquesta angoixa a sobre, i que potser la duran tota la seva vida. Hem de ser capaços d’escoltar, siguis home o dono. Quan a una dona li passa alguna cosa no li pots dir “ets una histèrica o es nota que tens la regla”, s’ha de parlar i tractar.
Com cal actuar davant d’un escenari com el que tenim ara on la covid ho ha alterat tot?
Primer de tot, estava preparat aquest país per un xoc com aquest? Tenia les bases sòlides i de treball? O més aviat estàvem agafats pels pèls després de la crisi del 2008 i el sistema s’aguantava com podia? La covid ho ha rebentat tot. Molta gent amb feina precària la va haver de deixar, autònoms que s’han quedat sense res… ha sigut un xoc i hi ha gent que ha reaccionat molt malament durant la pandèmia. Hi ha hagut molta solitud, molts suïcidis, i anar mirant els morts constantment no ha ajudat. “Cent morts diaris, 500…”, com podíem estar bé d’aquesta manera? El que ha de fer l’administració és saber què ha passat, perquè si no no podrem solucionar els problemes, veure quins han sigut els perfils més afectats i posar-hi remei. Per altra banda, recollir les bones pràctiques que s’han fet i realitzar-les. Ser més àgils, no esperar a tenir un ensurt com aquest.
Durant la pandèmia hem parlat molt del verb ‘cuidar-se’ i del lema ‘cuidem-nos’. A què ens referim?
Cuidem-nos vol dir trucar als meus fills per saber com estan i trucar a la meva mare i sentir-li la veu. Només vol dir que hi hagi algú que pensi amb mi, que valgui la pena viure. Cuidem-nos és el “no em deixeu sola”, “no em deixeu que em senti sola”, jo faré tot el possible perquè la gent no se senti sol. Estic aquí. Amb moltes de les famílies ens he anat parlant. Solidaritat, família, això és cuidar-se.
És veritat que s’havia de donar esperança a la població. El tot anirà bé hauria de ser un “tot anirà millor”. Penso que el que no hem fet, i jo la primera, és generar situacions d’aquests tipus i buscar la part positiva. “Tots els joves estan fatal” dèiem constantment, relats de por més que d’esperança. Hauríem d’haver parlat més del “sí que tot anirà bé perquè hi haurà una vacuna”. Com hagués anat sense aquesta vacuna? Penso que hauríem de mirar la part positiva, obrir portes, el país ha de generar noves oportunitats i mirar com podem atendre a les persones. Sé que el govern estava desbordat, però calia un missatge més positiu.
Catalunya és pionera en la prevenció de salut mental amb aquest pacte?
Catalunya és pionera en el fet que en cada departament cadascú fa la seva feina. Som els grans i els millors en generar grans documents, estratègies, tot ho tenim escrit i tenim gent molt bona. El problema és que no hem coordinat totes les accions i, per tant, cada departament va a la seva. Hem de donar una prevenció i promoció de país, aquest és un dels objectius del pacte nacional. És a dir, que hi hagi prou campanyes per a tothom, no que cadascú es busqui la seva. No crec que sigui una cosa de Catalunya o d’Espanya, sinó que el que hem de fer ara és coordinar, no escriure més, sinó buscar exactament què necessita la població, fer accions avalades pels experts i dur-les a terme.
Que el sistema s’adapti a la persona i no que la persona s’adapti al sistema; sovint parlem de salut comunitària, a què ens referim?
És el canvi de paradigma. Estem en unes estructures i recursos del segle XX i ara estem al segle XXI. La persona és el centre. Podem anar al metge i parlar amb ells i el canvi de paradigma és un canvi d’atenció. El centre és la persona.
Hi ha un apartat en el pacte nacional de salut mental que és “què genera mala salut mental”. Parlem de gent que no ha cotitzat mai, dones que tenen dificultats, persones que no tenen recursos i que no poden accedir a subsidis… cal identificar a aquestes persones, cal un canvi de paradigma.
Com es lluita contra l’estigma?
Classificar a una persona i aplicar-li una quantitat de coses que no li són pròpies; això és l’estigma, és una cultura que se t’ha ficat al cap. Abans l’estigma era que totes les persones amb un problema de salut mental eren violentes i que no servien per a res. Hi ha l’estigma d’haver vist moltes pel·lícules. Una persona pot ser moltes coses, com més informació es tingui, millor. Crec que continua sent una cosa cultural i una obligació pel país desfer aquest estigma, provoca molt mal.
El 25% de la població a Catalunya té més de seixanta-cinc anys, consideres que se’ls ha arraconat durant la pandèmia?
Ser gran no vol dir ni estar trist ni tenir alzheimer, ser gran no vol dir tenir una malaltia mental o una demència. Hem de reforçar que aquesta gent gran tingui algú al darrere que els hi recordi. Hi ha països on s’han creat una conselleria de gent gran on es posa el focus en aquest segment de la població.
És suficient el que s’ha invertit en salut mental a Catalunya?
Sempre s’ha dit que la salut mental era la germana pobra. Ara són gairebé 600 milions d’euros destinats a salut mental. Considero que tenim una bona estructura, però cal reforçar-la. 600 milions és una bona xifra tot i haver-hi una manca de professionals. Hem de veure com s’inverteixen aquests diners.
