Sempre em neguiteja el traspàs de qualsevol personatge que haja assolit el rang d’autoritat moral i ètica a nivell universal per les seues accions al llarg de la vida. I no tant per la mort en sí, que en el cas de Nelson Mandela era esperada i a una edat ja avançada-, sinó per les reaccions plenes de cinisme i hipocresia que es desfermen a continuació. Personalment acostume a contenir-me bastant i defugir la grandiloqüència en aquestes situacions, per pudor potser, per sentit de la vergonya a l’hora de fer meus uns valors sublims i desitjables, però que segurament amb prou feines pose en pràctica en el dia a dia. Adherir-se a les grans causes universals, sovint sorgides de les pitjors ignomínies que hem conegut –com ara l’Apartheid-, és molt senzill i segurament contribueix a apaivagar moltes consciències intranquil·les. Potser per això, sempre he admirat més aquells que lluiten amb abnegació per causes més petites i properes, sota el convenciment que la via per fer un món millor comença per ser millors nosaltres mateixos i contribuir a millorar el nostre entorn més pròxim.
Amb la mort de Nelson Mandela no han faltat les proclames de reconeixement a la figura del líder sudafricà, tot prenent-ne com a referents els ideals i la trajectòria política. Ben aviat, des del Partit Popular se l’ha titllat de gegant i referent. La diputada valenciana Susana Camarero el recordava com un “exemple de vida”. Però cal anar més enllà del cerimonial fúnebre per testejar la coherència de les declaracions pomposes i desemmascarar els farsants que han donat suport als apartheids casolans, dit siga sense cap voluntat de comparança entre la gravetat de l’antic règim sud-africà i els malsons del nostre país.
Nelson Mandela va nàixer el 1918 i va morir a les acaballes de 2013. Si Mandela haguera sigut valencià, segurament hauria participat en la lluita antifranquista –i potser prèviament en la Guerra Civil, com a jove republicà- pels drets humans fonamentals, pels drets civils i pels drets culturals del poble valencià, i hauria passat un bon grapat d’anys a la presó, qui sap si tants com a Sudàfrica. Durant la transició política hauria pres partit pels moviment d’oposició d’esquerres i de recuperació nacional del País Valencià, hauria defensat la normalització de la llengua i combatut el seu ús polític i miserable contra els dictàmens de la ciència lingüística. I durant els anys de democràcia, per damunt de tot, hauria condemnat l’exclusió a la que s’ha sotmès a molts nivells a un sector de la societat valenciana pel simple fet de reivindicar una concepció de la identitat diferent a la que imposa l’espanyolisme dominant. Finalment, si després de molts anys de lluita política haguera guanyat les eleccions ja en el segle XXI, com a President de la Generalitat, fidel a la seua grandesa ètica i moral, i perdonant totes les ofenses sofrides, hauria ofert al PP, en l’oposició després de molts anys de govern, un gran pacte de respecte a totes les sensibilitats polítiques del país, totes elles plenament valencianes. Un pacte per la vertebració social basat en el respecte a la diferència i en el perdó de tots els greuges. Llavors, però, Susana Camarero i els seus companys de partit l’haurien rebutjat de ple per començar la guerra contra el president, a qui denunciarien, com tantes vegades abans, de traïdor, renegat i catalanista.
