Quan diuen que els camins del Senyor son inescrutables, és que ho son, creieu-me. La vida m’ha proporcionat uns quants privilegis difícils d’explicar. Un d’ells és fer de xofer i tenir de mestre de voluntariat de presons al Pare Manel. Han sigut dos anys d’una extraordinària intensitat al seu costat, els dimecres al matí.
D’entrada us he de dir que no havia tingut mai vocació de voluntari de presons. M’hi ha portat un estrany destí: l’amistat amb dos Oriols. Quan l’Oriol Junqueras em va dir si podia anar de voluntari a Lledoners per poder seguir-nos veient, vaig recórrer a l’Oriol Pujol que treballava de voluntari amb el Pare Manel. I el Pare Manel va aconseguir que entrés de voluntari a la biblioteca de Lledoners, on he tingut també el privilegi d’ajudar a la bibliotecària, l’Antònia, que fa la vida una mica més amable als interns. Jo no sabia que, a canvi, tindria la sort de fer-li de xofer. Dos anys de viatges a lledoners amb parada al Bonaplata per fer un mos abans d’entrar, donen per gaudir de l’amistat i dels consells d’un home únic. Manel (tot sovint preferia que li diguessis simplement Manel) era únic i et feia sentir únic. A Lledoners tothom el saludava amb il·lusió i tenia paraules i bromes per a tothom. Interns i funcionaris. La mirada de complicitat, la pregunta per la dona, per si necessites alguna cosa, per si la gestió s’ha fet be. La misericòrdia i el bon humor anaven sempre de la mà amb ell. No hi ha pena que no pugui ser deixada en mans de Déu, d’un Déu tan proper que es feia home en cada saludat. Fer de voluntari és això, em deia. Ajudar en el què puguis. I tenir bon humor. Què es pot esperar d’un capellà amic del meu ídol Pepe Rubianes…
40 maratons. Sí, en Manel havia corregut 40 maratons. I la seva ajuda, la seva inefable presencia equivalia a 400 maratons d’amistat amb tots. Preocupat per cada servei, per petit que fos, a qui fos. Estimar, estimar i estimar. Et senties únic. Repeteixo: únic. Perquè cada fill de Deu es únic. La seva Església, la nostra Església es com una immensa presó. Ets lliure i fas penitencia per un pecat original que moltes vegades fa que t’enfadis amb el món. Manel s’emprenyava quan una furgoneta no havia pogut fer un servei o quan no podia fer un favor. Sempre amb presos, Manel era l’home més lliure que mai he conegut. I respirava llibertat, la que es porta a dins, la que fruit d’un amor incondicional a tots els homes, un amor inspirat en Déu, i en el seu cas, com bon amic de Jesús, un amor molt especial pels homes que més pateixen. Se sentien acollits.
La seva elecció era el món dels homes que han estat privats de llibertat. I els hi portava esperança. Els que creiem que som lliures, moltes vegades no respirem ni la meitat de l’esperança que respiren homes que mai no ho diries. El seu llegat, la seva herència, està repartida en milers de bons amics que ha estimat durant els seu 75 anys de vida a la terra. A mi m’ha convertit en voluntari de presons sense que jo ni tan sols ho sospités. A d’altres els ha convertit en voluntaris de mil altres coses, perquè la seva capacitat de convertir-te a la vida era innata i embolicadora.
Soc un privilegiat. Un entre milers. Tots els què l’hem conegut som privilegiats. Li feia de xofer perquè ja no s’atrevia a anar amb moto fins a Lledoners, però ho va fer fins quasi els setanta. També vaig fer durant molts anys de xofer d’en Ballarín. M’enteneu oi, quan dic que soc un privilegiat! Com voleu que no tingui fe! Si Deu et posa en mans de Manel i Ballarín, ets un maleït privilegiat! Mossèn Ballarín va escollir un epitafi que porto al cor. El va meditar molt . “No tingueu por de Deu”. Touché. Si hagués de fer un epitafi per el Pare Manel n’escolliria un del tot invers, però que en el fons vol dir el mateix: “No tingueu por dels homes”. Ell sempre els va mirar de cara i els va estimar a tots. Perquè només estimant als homes, estimes a Déu. I ell va estimar sempre a cada un de nosaltres. Prou que ho sabem.
