Aquestes ratlles no entraran en el debat fruit de l’horror vacui periodístic i de la curta volada de molts polítics actuals (cada cop més presents en totes les formacions, molt malauradament) que ha tingut ocupat el país en els darrers dies. No hi entraran perquè quan una entitat independentista convoca una manifestació independentista amb un lema per unir els independentistes, qualsevulla altra apropiació que hom vulgui realitzar és indeguda. Així doncs, intentar convertir la manifestació en una reivindicació contra les polítiques econòmiques del govern o en una reclamació del pacte fiscal esdevé la classe d’actitud partidista que cada cop produeix més cansament entre els ciutadans. Recordem-ho: parlem de la manifestació de l’ANC, no d’altres convocatòries.
El que és veritablement preocupant, tanmateix, és aquesta idea que segueix circulant sobre la tant citada assistència a “títol personal”. Una aberració com aquesta només és possible en un temps i lloc com els nostres, i demostra l’empobriment que pateix la nostra política. Hi va haver un temps on tal pretensió de separar-se del càrrec hauria estat vista no només amb ironia sinó amb un contundent rebuig. Parlem d’uns temps en els quals hom era, per sobre de tot, ciutadà, amb tota la càrrega política que això implicava. Parlem d’uns temps en els quals no s’entenia que algú pogués desmarcar-se dels principis, idees i posicions que mantenia en relació a la cosa pública.
La neutralitat liberal, que ha generat èxits molt importants com la tolerància religiosa i ha aportat la gran fita del respecte per l’autonomia individual, té en els nostres dies, tanmateix, un excés. Aquest excés és l’extensió de la categoria “social”, una espècie de neutralitat que ha apartat el fet polític, ara concebut com un extra que hom pot o no incorporar a la seva persona. Aquesta operació que permet que el desinterès per les qüestions polítiques sigui un fet o que la citada assistència a títol personal a un acte sigui una realitat és el fruit d’aquest empetitiment i empobriment d’allò polític, convertit en una opció més, en un tret que es canvia i es pot deixar en segon terme quan cal. Parlem de quelcom més greu que la falta de coherència, parlem d’un malentès d’allò polític en una comunitat que ha deixat precisament de ser-ho per passar a ser una societat, un conglomerat d’individus que després poden ser, o no, ciutadans (en el sentit ple del mot). Preguntes com ara “què passa si hom és independentista i forma part d’un govern que no ho és?” o “bé que hom pot separar el càrrec institucional de la militància de partit, oi?” i d’altres semblants, només s’entenen en una societat que ha fet d’allò polític un extra excessivament manejable i acomodable a les diverses situacions.
Que ningú entengui aquestes línies com un atac concret a certes persones i càrrecs. És més aviat un lament que té per objecte la nostra política i, per extensió, la nostra societat. No se’ns escapa que un sistema partidista tan rígid com el nostre, on la personalitat del polític i per tant les seves idees i valors queden sempre en segon terme, és un dels principals esculls que eviten una política genuïnament política. Un cop més ens repetim: no hi haurà sobirania realment plena si aquesta no va acompanyada d’un aprofundiment de la democràcia representativa.
@jordifeixas
