“No sé pas per què deu ser, però les noies que tenen alguna cosa a veure amb l’òpera, tot i que tan sols estudiïn per poder un dia accedir a l’escenari, mostren sempre aquell excés de pes que de seguida es fa tan visible. Concretament, la noia que dic em fa pensar en Cleòpatra si aquesta s’hagués sotmès a un estricte règim de fècules i cereals. Hauria estat molt bonica, segur, extremament bonica, intel·ligent i atractiva si no fos que, a més, tenia molts ideals i coses per l’estil”. Tot això , evidentment, no té res a veure amb el motiu fonamental d’aquest text, però el que passa és que he decidit passar una estona amb Wodehouse i el seu personatge Jeeves, l’immortal “butler”, el majordom, el perfecte majordom anglès, que té també a dintre un detectiu, un pare confessor per al seu amo Wooster. Jeeves, partidari de la broma, compassat i correcte, gran psicòleg. Jeeves, més fidel que un gos i més independent que un gat. I tot per no pensar en aquesta proposta de “compensació” de Wert -tan oposat a Wodehouse i a Jeeves- per a les famílies que vulguin escolaritzar els seus nens en castellà i que, si tira endavant, ens ha de sortir per un ull de la cara. 6.057€ per alumne i curs.Tot el dia que hi penso. Excés d’adrenalina. I fins i tot amb els amics de la sobretaula d’aquest migdia n’hem parlat. De Wert, de Wodehouse, d’escola, de llengua, de fins a quin punt estem fastiguejats de la metròpoli, de la necessitat d’hissar veles ara que el temps ja fa temps que s’ha tornat tan opressiu i que el canvi que necessitem és ja molt més que urgent. Heus aquí dos instants reveladors de la conversa:
-Hissem veles?, diu en JC. Ja hauríem d’ésser qui sap on, mar enllà ben enllà. Si esperem més, no tindrem ni llengua per a saber on anar.
-Hem estat molts anys badant, replica en PB. Esperant que Pujol es decidís a tornar-se independentista. Jo no, jo de primeres ja li vaig veure el llautó. Però va tenir enganyats molts catalans durant massa anys, amb les seves aclucades d’ull que semblaven una consigna i que, en realitat, eren fum. Vam perdre molt de temps. I tampoc no es va fer el país que proclamava. Tot plegat per cobrir l’expedient i prou. I així vam anar perdent al pati tot allò que potser guanyàvem a les aules. I no sé si som encara a temps de recuperar-ho. La culpa també és nostra.
