El Santuari de la Mare de Déu de Boí, dins el terme municipal de la Vall de Boí, és un espai amagat, discret, que s’obre a un pati del recinte termal de Caldes de Boí de manera que aquest lloc podria ser considerat un petit claustre, però a cel obert. L’església actual, una construcció del segle XVIII, està situada enfront de la Noguera de Tor, el riu que travessa la Vall. La remor suau, la música cristal·lina de l’aigua del riu proporciona ja el capteniment serè que invita a entrar a l’interior del Santuari on es pot contemplar, amb sorpresa i meravella, la imatge de la Mare de Déu de Boí. Policromada amb colors molt vius, és com un somriure en aquella nau en penombra i tan frescal a l’estiu. En la contemplació, la imatge evoca el que representa: la maternitat divina. La imatge és, però, una recreació de la imatge antiga que va ser venerada fins al 1936. La Guerra Civil va fer molts estralls: grups d’incontrolats van destruir molt patrimoni religiós. La imatge anterior, de fusta antiga i aire romànic, mesurava quatre pams i mig, tal com la va descriure el pare Narcís Camós. Asseguda amb el Nen a la falda, aquella imatge de Maria tenia el rostre allargat i portava toca daurada amb dibuixos negres. Al fill Jesús, Maria el tenia assegut al genoll esquerre, el Nen fa el gest de beneir amb la mà dreta, a l’altra mà hi té un llibret de color negre. Ell Nen Jesús va descalç, com també va descalç el Nen Jesús de la imatge moderna.
Per als habitants de la Vall de Boí, la Mare de Déu i la salut que proporcionaven les aigües termals d’aquell indret anaven estretament lligades, la qual cosa va anar derivant en la construcció del balneari antic i posteriorment el modern. La llista de mals per als quals les diferents fonts de Caldes de Boí són remei és llarga, i, tal com diuen els historiadors, sembla que els romans ja en van tenir notícia.
Com la majoria de marededéus del nostre territori, la Mare de Déu de Boí és una marededéu trobada. En època medieval, segons la llegenda, a un pastor de Boí cada dia li desapareixia el brau del seu ramat, si bé tornava. Aviat va venir el dia en què el pastor, encuriosit, va decidir seguir el brau, va caminar sobre les seves petjades. Seguint el camí del brau el pastor va descobrir amagada en la càlida cavitat del tronc d’un arbre una imatge de Maria. En aquest lloc a tocar del primer balneari de Caldes de Boí, on es va fer trobadissa una imatge de la Mare de Déu, és on es va construir el Santuari de la Mare de Déu de Caldes Boí, els goigs de la qual diuen: «No hi ha Banys de més valor,/ ni aigua al món tan regalada…»
Una imatge de Maria va ser trobada a prop de les fonts curatives de Caldes de Boí, les primeres dades que es tenen d’aquesta troballa són de l’any 1011. Aviat la gent de la contrada va començar a venerar aquella Mare de Déu trobada en aquelles primeres llums del segle. La devoció va estendre’s, balsàmica, en els pelegrins de tot arreu que, any rere any, anaven a buscar salut en les aigües termals, com es diu en aquests versos dels goigs: «Venen de tot Catalunya/ a buscar a Vos Consol/ venen los de Gascunya/ de França i del Aragó./ Presidiu Vos asentada/ a la ribera del Tor/ Verge de Caldes sagrada,/ inflamant lo nostre cor».
Consol per al cos i per a l’ànima, ja que els usos de les aigües termals anaven molt lligats al culte a Nostra Senyora. Les pregàries, en aquest cas a la Mare de Déu de Boí, tradueixen l’expressió d’una fe viva, avui dia tan rara de trobar. És com si s’hagués perdut l’instint de buscar una relació amb el sagrat que tan sensiblement es percep en la contemplació del paisatge de la Vall de Boí amb les seves esglésies romàniques, així com a través de les aigües de les fonts de Caldes i del dolç somriure de la Mare de Déu de Boí. Perquè el cor amorós que s’endevina en el cos espiritual d’aquesta Mare amb el Nen diví a la falda és tan gran com l’univers: més enllà de la seva biografia, en la figura espiritual de Maria es mostra el femení i el matern de la vida.
