Per la meva condició de dona que s’expressa també a través del conreu de formes artístiques, m’he interessat sempre pel que han sembrat les dones artistes avantpassades i les traves d’índole social i cultural que van haver de superar en el seu camí, si bé a poc a poc les anem coneixent amb major profunditat mercès a exposicions com ara la mostra María Blanchard. Pintora a pesar del cubismo, que des del passat 30 d’abril de 2024 es pot visitar al Museu Picasso de Màlaga.
Aquesta mostra de María Blanchard, comissariada per José Lebrero Stals, que es podrà visitar fins al 29 de setembre, ofereix als espectadors un recorregut cronològic per les diferents etapes de la seva vida com a pintora, una trajectòria atzarosa que posa de relleu una radicalitat en la seva proposta creativa respecte de les convencions hegemòniques de la modernitat de la seva època. Nascuda l’any 1881 en el si d’una família rica i culta de Santander, va iniciar els seus estudis a Madrid amb només vint-i-dos anys en un ambient molt conservador, «propio del siglo XIX español», com llegim en els crèdits de la mostra, i encara caldria afegir del segle XX franquista amb derelictes que arriben fins al segle XXI.
María Blanchard va adoptar aquest nom artístic en la seva etapa de París, on va fer pinya amb els artistes que cultivaven el cubisme, que ella també va practicar amb la seva peculiar personalitat creativa. A París, on va anar per primera vegada l’any 1909, va entrar en contacte amb Pablo Picasso i Juan Gris, les pintures cubistes dels quals tenim ben gravades en la nostra memòria visual. Hem trigat més temps a incorporar en aquest marc estètic les obres de María Blanchard, a poder admirar el seu esplèndid llegat creatiu prenyat de la dolça melangia de les seves pintures, la seva riquesa simbòlica i el seu indubtable compromís social: la pintora tenia una gran sensibilitat per captar les emocions humanes, ella, que les sabia com ningú.
I és que, en realitat, el seu nom era María Gutiérrez Blanchard: la seva mare era filla de pare francès i mare polonesa. Havent fet el salt a la meca de l’art del moment, París, de l’Espanya negra que se li havia revelat la pintora que creava quadres cubistes ja no en volia saber res: «Ya para ella España era el sitio en que los chicuelos gritan a la mujer que proyecta en los muros una sombra extraña y quebrada», va escriure Ramón Gómez de la Serna en un petit assaig sobre la pintora publicat l’any 1942.
A París María Blanchard havia après que la deformitat que l’afectava des del néixer –la mare havia fet una mala caiguda quan estava embarassada de la futura pintora-, no era cap obstacle per ser apreciada com a artista de la mateixa manera que el món de l’art estimava Toulouse-Lautrec, encara que, com escriu Gómez de la Serna, que de seguida va apreciar la seva pintura i la va anar a veure a París en moltes ocasions, «el alma de María era, sin embargo, tan española que necesitava llenar de misticismo su bóveda románica y después de su éxito sentía que le quedava íntegro y sin solución el gran espacio de su alma religiosa». En el mateix escrit, Ramón Gómez de la Serna fa una profecia: «[María] va a dejar para los Museus del futuro unos seres transparentes, metidos en escafandras de color, sudando una materialidad de cristal, como si la gran mística sintiese que aún así su carnalidad agobiaba su espíritu».
La deformitat física de María Blanchard, que, sublimant-la, li havia procurat l’ocasió de modelar una ànima de gran qualitat humana, la va fer desclassar-se i viure amb gran austeritat a París. Allà va concebre i treballar sense desmai una obra en la qual aborda problemàtiques de gènere, ètniques, socials i identitats diverses. I ho fa amb un gran domini tècnic que reforça un discurs visual en què el tremolor dels sentiments més íntims hi suren amb la seva llum: la llum del Migdia, la nostra llum grega en la qual es diu que, quan estava ja malalta per morir, va somiar immergir-se: «Si visc, pintaré moltes flors». María Blanchard va morir el dia 6 d’abril de 1932, «cuando los trenes azules del Mediodía llegaban llenos de flores a París», escriu amb el seu art literari Ramón Gómez de la Serna deu anys després de la seva mort.
