En aquesta entrevista parlem amb Jordi Manent i Tomàs (Barcelona, 1977) arran de la publicació del llibre Marià Manent: lectures d’un clàssic modern (Edicions de la Revista de Catalunya), del qual és un dels quatre coordinadors. Els altres tres són Francesco Ardolino, Jordi Marrugat i Andrea Montoya.
Es tracta d’un volum que recull les deu ponències que es van presentar en ocasió de la Jornada Marià Manent, amb motiu del 125è aniversari del seu naixement, que es celebrà a la Facultat de Filologia i Comunicació de la Universitat de Barcelona (UB) el 4 d’octubre de 2023.
A més, incorpora set articles més d’estudiosos manentians, la majoria veus joves i també algunes de veteranes. El resultat és una actualització de les mirades a l’obra del poeta, traductor, dietarista i crític.
Jordi Manent és filòleg, escriptor i activista cultural. Col·laborà en l’elaboració de diversos volums de les Obres Completes de Pompeu Fabra. Té una obra important com a autor i també com a curador en l’estudi de diversos temes i personatges del nostre país.
-Quins són els objectius d’aquest llibre?
L’objectiu més explícit és, tal com diu el títol, reivindicar la lectura d’un clàssic modern, és a dir, posar en valor un autor i la seva obra i posar-la al dia a través de nous estudis que actualitzen tota l’obra de Manent en els diversos gèneres conreats: poesia, dietarisme, assaig, traducció…
A més, els quatre coordinadors del volum (Francesco Ardolino, Jordi Manent, Jordi Marrugat i Andrea Montoya) teníem clar que també hi havia un altre objectiu que era important i més implícit, que era el de donar veu a estudiosos joves interessats en el poeta barceloní. Així, l’actualització de la mirada generacional es feia inevitable. Ho corrobora una dada: dels 18 col·laboradors del volum, la meitat tenen entre 28 i 50 anys.
-El 125è aniversari del naixement de Manent n’ha motivat la publicació. Els aniversaris fan que els records prenguin vida.
Sens dubte. Els aniversaris i també les commemoracions oficials que la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i el Govern Balear duen a terme a través de la fórmula “Any…”, serveixen per revisitar autors, personalitats, entitats, publicacions i fets històrics la difusió dels quals ajuden que les noves generacions ho coneguin amb més profunditat.
En el cas de Manent, la commemoració va tenir lloc el 2023 i s’ha allargat fins al 2024. No va ser una commemoració oficial atès que la normativa de la Generalitat de Catalunya no permet celebracions oficials acabades en 5, és a dir, els 25 anys, els 75 anys, els 125 anys, etc. A més, l’Any Marià Manent ja es va celebrar en l’escaiença del centenari del seu naixement el 1998.
De totes maneres, la família Manent, diversos estudiosos, la Fundació Revista de Catalunya i alguns ajuntaments ja s’han encarregat de fer visible aquesta commemoració a través de diverses accions. Per exemple, l’agermanament literari en l’obra de Marià Manent entre els pobles de l’Aleixar (Baix Camp), Premià de Dalt (Maresme) i Viladrau (Osona). A més, la família Manent ha obert el web www.mariamanent.cat, enguany sortirà reeditada la traducció al castellà dels poemes d’Emiliy Dickinson, s’han publicat diversos articles sobre ell, s’està tancant la reedició dels quatre dietaris en un sol volum (sortiran el març de l’any vinent), s’ha editat aquest llibre del qual parlem i la secció Arts i Lletres de la Societat Cultural Sant Jaume, amb el suport de l’Ajuntament de Premià de Dalt, continua organitzant anualment el premi de poesia que porta el nom del poeta noucentista. I més endavant es treballarà en la quarta edició, ampliada, de la seva poesia completa, del tot exhaurida.
-Per què Marià Manent és un clàssic modern? Per què el seu llegat és vigent? Fins a quin punt aquest volum ha servit per reivindicar la seva vigència?
La pregunta la respon aquella frase que diu que “els clàssics no moren mai”. Personalment, i altres estudiosos manentians segur que ho explicarien millor que jo, crec que Marià Manent és un referent en el conreu de diversos gèneres literaris, que ja he esmentat. A aquest fet s’hi suma la solidesa de la seva obra que, malgrat el pas dels anys, no envelleix en contingut. Sí que envelleix pel que fa al temps cronològic –i per això ja és un clàssic–, però en canvi no envelleix el contingut de la seva obra, que continua embellida.
El seu llegat és vigent no només pel que acabo d’explicar, sinó que també ho és pel fet que la seva obra es reedita constantment, que en els darrers lustres s’han creat tres rutes literàries sobre ell, que el premi de poesia que porta el seu nom està més que consolidat i que diversos escriptors el reivindiquen i diversos literats l’estudien; i la prova més recent és aquest llibre.
-El volum està coordinat per Francesc Ardolino, Jordi Manent, Jordi Marrugat i Andrea Montoya. Cada un deu haver estudiat Manent des de la seva perspectiva.
Certament, cada coordinador del volum té un concepte propi del personatge i l’obra de Manent, però alhora tots confluïm en encimbellar-lo, tot i que jo amb una posició més difícil pel fet de ser el seu net. Per això, i per mantenir una objectivitat, la meva intervenció en el volum es va cenyir en la història cultural i la història bibliogràfica del meu avi més que no pas en la valoració de la seva obra, que és millor que facin altres persones.
Cal dir que Ardolino és un gran coneixedor, des de fa anys, de la seva obra en un sentit complet; Marrugat ha estudiat molt el Manent traductor, i Montoya coneix bé el Manent antòleg, el traductor i sobretot la que va fer dels poemes d’Emily Dickinson. Sigui com sigui, tots tres te’n poden parlar amb seguretat i amb una panoràmica global.
-El llibre s’elabora a partir de dos grans apartats: un primer d’“Estudis, interpretacions, recepció”, i un segon de “Mirades d’autor”. El complementen una galeria d’imatges i una bibliografia actualitzada dels seus llibres i traduccions. Pots comentar una mica els motius d’aquesta distribució?
Vam tenir clar que calia revisitar el personatge amb noves aportacions, actualitzades, que estudiessin la seva obra. Alhora, per poder parlar d’aquest clàssic que és modern, era necessari que diversos poetes, alguns de més veterans i d’altres de més joves, expliquessin com Marià Manent els ha influït en la seva obra. La galeria d’imatges sempre dona frescor als llibres, i la redacció d’una bibliografia actualitzada era imprescindible, atès que feia més de 25 anys que no es feia.
-El volum projecta el “Caràcter creatiu, crític i dinamitzador de les seves aportacions en els camps de la lírica, la traducció, el dietarisme i la crítica”.
Certament: Marià Manent va conrear bàsicament aquest gèneres literaris, i per això s’han estudiat a fons en el volum. Ell no només era un creador de la seva obra pròpia, sinó que també ho era a l’hora de fer les traduccions: en copsava perfectament el seu esperit i les adaptava a la versió catalana o castellana. El cas de les “interpretacions de poesia xinesa” és un exemple claríssim d’aquesta recreació de l’obra original: una interpretació es troba a cavall de la traducció i l’obra pròpia. Tots els crítics literaris afirmen que l’obra de Manent és homogènia i d’una gran qualitat.
-El llibre està editat per Edicions de la Revista de Catalunya i ha tingut el suport de diferents entitats.
A dia d’avui, en què l’interès per un cert tipus de cultura d’alt nivell és escàs, no és fàcil trobar padrins i patrocinadors. Per això, i a banda de l’impuls de la Fundació Revista de Catalunya i del suport de la família Manent, es van buscar totes les complicitats possibles entre institucions diverses: la Fundació La Caixa –cal tenir present que el poeta havia estat el secretari particular del fundador i primer president de La Caixa, Francesc Moragas, entre el 1915 i el 1926–; la Universitat de Barcelona, que és qui va organitzar la jornada dedicada al poeta, les ponències de la qual omplen una part de les pàgines d’aquest llibre; el PEN Català –el meu avi en va ser un membre actiu–; i els ajuntaments de l’Aleixar, Premià de Dalt i Viladrau, on va viure temporades i on actualment hi ha nomenclàtor i ruta dedicada a Manent.
Cal subratllar que, en aquest aspecte de mecenatge, tothom ha estat molt generós i s’ha portat molt bé. És d’agrair que l’alta cultura encara es valori entre les institucions. Això sí: t’has de moure.
-El volum “ha agermanat”, doncs, poblacions que tingueren relació amb Marià Manent: Aleixar, Premià de Dalt i Viladrau.
Sí. La “culpable” inicial d’aquests agermanaments és Fina Anglès, professora jubilada de la Universitat Rovira i Virgili que precisament ha fet la tesi sobre el patrimoni literari i on surt molt la ruta Mir-Manent de l’Aleixar i Maspujols, que ella va crear el 2006. La Fina és una persona molt estimada per la nostra família. Ella va fer la proposta que els ajuntaments de l’Aleixar i Viladrau fessin aquest agermanament literari i va posar en contacte persones d’ambdues institucions. El somni es va fer realitat i va tenir lloc el 12 de novembre del 2022. Poc després es va creure convenient que l’agermanament s’ampliés i que s’hi inclogués el poble de Premià de Dalt, i passades les eleccions municipals es va completar el cercle virtuós amb aquest agermanament triple, que es va materialitzar el 8 de juny del 2024. Cal elogiar l’excel·lent predisposició de tots tres pobles i dels seus representants polítics, de partits diversos, que van tenir altura de mides i visió de país.
Hem de tenir present que, per desgràcia, al nostre país aquest és un fet molt poc freqüent: que els pobles s’agermanin per l’obra d’un escriptor o per un fet literari. Això distingeix els tres ajuntaments esmentats.
-De l’apartat “Estudis, interpretacions, recepció”, hi ha alguna aportació, novetat… que posaries en relleu?
La meva resposta no pretén quedar bé amb tothom, però el que dic és la pura veritat: totes les aportacions són interessants perquè o bé aporten noves dades històriques o bé revisiten l’obra de l’autor des d’una perspectiva nova en tant que actual. Manent s’ha estudiat bastant i encara es pot estudiar molt més.
-Hi ha alguna fotografia especial que destacaries de la “Galeria d’imatges”?
Sí, n’hi ha moltes, i em centraré en quatre fotografies perquè retraten diverses facetes del personatge: una fotografia de 1924 en què surt muntat dalt de cavall; una altra també del 1924 en què surt dalt d’un vaixell travessant el canal de la Mànega, una prova d’aquest cosmopolitisme ben entès de Manent, obert al món i gens provincià en el sentit de valorar i projectar la cultura autòctona, la catalana, cap al món; una tercera de 1960 en què apareix fotografiat davant de la casa de Rainer Maria Rilke, un dels seus escriptors més admirats; i una quarta de 1971, al costat del seu fill Albert i de tres dels seus nets suïssos, que els acompanyava al zoo de Barcelona. Aquesta foto mostra la vessant més familiar.
-De l’apartat “Mirades d’autor”, hi ha alguna qüestió que ressaltaries de manera especial?
Totes són interessants, fins i tot la visió aparentment “impertinent” de Raquel Santanera, però en aquest cas destacaria, i és de justícia, l’aportació de l’enyorat Àlex Susanna, que explica detalls de Manent fins ara molt poc coneguts.
-Què diferencia la teva “Bibliografia de Marià Manent” de les altres que ja existien?
Abans que res, voldria deixar clar que la persona que encara ara consta com la que ha treballat més la producció bibliogràfica de Manent és Miquel Batalla. No ha estat l’única persona que ha estudiat la bibliografia manentiana, però sí la principal.
En aquesta bibliografia que he publicat, el que jo he fet és, partint de la bibliografia de Batalla de 1993, i consultant-ne d’altres de parcials, cenyir-me només a les edicions dels seus llibres i les seves traduccions, actualitzar-la en les reedicions que hi ha hagut des d’aleshores fins a dia d’avui i repescar alguna traducció i algunes reedicions que havien passat per malla a bibliografies anteriors. És un fet que tota bibliografia sempre és incompleta perquè es fa molt difícil no deixar-te cap títol o referència. Una altra aportació que hi ha és una bibliografia sobre Marià Manent: estudis, llibres d’homenatge, epistolaris, tesis doctorals, etc.
-El passat 27 de juliol morí Àlex Susanna, escriptor, professor, poeta i promotor cultural. Quina relació tingué amb el teu avi?
La mort recent d’Àlex Susanna ha estat una gran pèrdua per al país: personal, cultural, manentiana… Susanna ha estat una persona molt rellevant de la cultura catalana. Tenia una gran sensibilitat –igual que el meu avi, i per això també s’avenien– i tenia un gran olfacte literari i, per extensió, cultural.
Susanna va conèixer Marià Manent el 1976. Van ser bons amics. Van ser mestre i deixeble. En l’article Susanna explica la relació personal que hi tingué i com va tenir lloc el procés de preparació de la poesia completa. Cal tenir present que Susanna ha estat un manentià que durant prop de 50 anys no ha parat de reivindicar el que ell considerava un dels seus mestres. I durant aquest temps ha dut a terme més de 30 accions de difusió de la seva obra. Ho explico en un article que vaig publicar fa pocs dies a El Punt Avui. La família Manent està molt agraïda a Àlex Susanna, com també ho està amb Sam Abrams, Francesc Parcerisas, Ramon Pla, Vicenç Llorca i tants d’altres.
-Ocupa, Manent, en l’actualitat, el lloc que li correspon en la història de la literatura catalana?
Personalment, en general penso que sí, però encara hi ha mancances. És evident que tot literat documentat i sense prejudicis considera Marià Manent un dels grans autors de la literatura catalana del segle XX. La seva obra surt molt sovint entre les antologies de la poesia catalana o bé com un model a seguir pel que fa al conreu del dietarisme i de la traducció. I per tot el que he explicat, Manent ha tingut, té i tindrà prou reconeixements.
Ara bé, entre les mancances, crec que potser la seva figura i obra no surt suficientment explícita –sovint esmentada de passada o de vegades ni tan sol esmentada– en els llibres de text d’ESO i Batxillerat. També és estrany que cap llibre de Manent mai no hagi estat una lectura obligatòria a l’escola i als instituts i probablement tampoc a la Universitat.
Amb la idea d’acostar la seva obra a un públic jove, i també als clubs de lectura, amb una amiga i un amic tenim la idea de tirar endavant una versió adaptada per a estudiants d’El vel de Maia i d’algun altre llibre. Veurem si les podrem materialitzar.
-Has coordinat diferents miscel·lànies: Jordi Pujol, Albert Jané, P. Josep Massot… Aquest volum, el podem considerar una miscel·lània?
En part sí. Evidentment és un volum miscel·lànic, però no tant d’un llibre que fa un homenatge explícit a un autor que va morir fa més de 30 anys, sinó que es tracta d’un volum amb un sumari unitari que recull diversos estudis i vivències personals de fins a divuit autors diferents que aprofundeixen, amb perspectiva, en l’obra d’un autor i que, indirectament, l’homenatgen.
-Què suggeriries per connectar més intensament la societat i, en especial, les generacions joves, amb la literatura catalana i els nostres clàssics, antics o moderns?
Suggeriria diverses coses: en primer lloc, persistir en la nostra autoestima nacional i, en aquest cas, literària, que tenim molts bons escriptors i que som una cultura –una potència cultural, com diria Susanna– equivalent a les grans cultures del món. En segon lloc, els nostres docents no haurien d’abaixar el nivell i promocionar la cultura de l’esforç entre les noves generacions, tan erròniament desacreditada per molts polítics, pedagogs bonistes i “guais” i per una part significativa de la nostra societat. Per posar un exemple, és bo i normal que en les lectures obligatòries un alumne no conegui totes les paraules: doncs que les busquin en el diccionari, que ampliaran coneixements. I, en tercer lloc, cal mirar d’actualitzar els continguts d’autors, obres i fets literaris perquè siguin més atractius o més intel·ligibles i també, si cal, difondre l’obra dels autors amb els nous formats més actuals. Amb això vull dir que si es continua passant un documental sobre Mercè Rodoreda dels anys vuitanta, penso que, per molt ben fet que estigui, segurament se n’hauria de buscar un, o editar-ne un de nou, molt més actual.
