Fa poc més d’un mes que Maria-Rosa Corredor morí a Perpinyà, la mateixa ciutat nord-catalana on havia nascut l’any 1947. La professora Corredor estava especialitzada en la història del Romanticisme francès i europeu. Fou Catedràtica a la Universitat de Grenoble i directora del Centre d’Études Stendhaliennes et Romantiques. Havia impartit classes a la Universitat de Montpeller des de 1976 a 1988.
Filla de Josep M. Corredor i de Rosa Planella. El seu pare destacà en molts camps de la vida gironina dels anys vint i trenta. En l’àmbit de l’exili esdevingué secretari i col·laborador de Pau Casals, a qui ajudava en la immensa correspondència que rebia. També l’assessorava en la presa de moltes decisions.
Vaig conèixer la professora M. Rosa Corredor a l’estació de Girona el 21 de febrer de l’any 2008. Feia la impressió, tanmateix, gràcies als correus que ens havíem enviat anteriorment, que la coneixença venia de lluny. Havia vingut expressament de París per a fer una xerrada als meus alumnes sobre “La humanitat de Pau Casals”, a partir del llibre Converses amb Pau Casals, escrit per Josep M. Corredor, fruit de deu anys d’amistat i de col·laboració amb el gran músic.
Li vaig agrair molt que hagués acceptat el convit. Em va transmetre que li produïa una immensa alegria el fet de poder parlar del seu pare davant de joves gironins, els quals és bo i necessari que sàpiguen situar la figura i obra de persones com Corredor. Les conferències tingueren una gran receptivitat.
El dia acabà amb la proposta d’una entrevista per al “Dominical” del Diari de Girona, la qual sortí publicada unes setmanes més tard. Les respostes foren entranyables i interessants. En preguntar-li per la seva infantesa, em respongué el següent: «Records d’una lluita constant per sobreviure, d’una gran dignitat dins la pobresa i la força de la solidaritat indispensable. I el valor del testimoniatge. La frase d’un vell refugiat a Perpinyà m’ha seguit sempre: «Nena, has d’estudiar molt a l’escola francesa per poder donar testimoniatge un dia, perquè a nosaltres ja no ens queda veu». La meva infantesa són totes aquestes veus —la més il·lustre, com Casals, i la més humil, com la d’aquest desconegut. Totes tenen el mateix valor d’humanitat. La humanitat és la gran lliçó de l’exili».
Sempre portà Girona al cor. Hi passava temporades. En l’últim correu que ens vam enviar, vam parlar de fer un cafè a la Rambla. El tenim pendent, benvolguda M. Rosa. El nostre afecte i el nostre agraïment!
