Més bellesa poètica sobre la vida i la mort en la poesia de Màrius Torres:
TENIM SET D’EXISTIR
Tenim set d’existir més enllà de les formes / on ens han clos el temps i la realitat; / de viure, sostinguts d’unes ales enormes, / de cap a cap dels teus àmbits, Eternitat! / Tenim set d’aquell món que no podem comprendre / on tot és llibertat i tot és esperit; / on la vida s’encén en ares sense cendra, / refeta, radiant, a punt per l’infinit. / Tenim set de la llei rígida i inflexible / que regeix l’infinit de la Creació / i aflama els nostres cors, oferts com una cibla / a l’immortal turment de la Perfecció! / O Font, ¿quan podrem beure de la teva aigua clara? / Qui s’acosta als teus dolls, torna amb més set encara.
QUE SIGUI LA MEVA ÀNIMA LA CORDA D’UN LLAÜT…
Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt / per sempre igual i tensa ! i que el destí no em pugui arrencar, decebut, / sinó una sola nota, invariable, immensa. / Una nota molt greu i molt constant. Vençut / no sigui mai el clau que tiba i que defensa / la viva pulcritud /de la vibració d’una corda ben tensa. / Sóc tan sovint com una corda fluixa vençuda / que vibra malament! / Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent, / àtona, corrompuda, / corda desafinada, la meva ànima ment. / Quants cops l’hauria volgut muda / per no sentir la música falsa del seu accent! / Senyor, ¿Tu no voldries / reblar les torques dels meus extrems afeblits / perquè mai no s’afluixin les meves melodies? / Jo vull ésser constant en els plors i en els crits, / i cantar sempre igual, ignorant les follies, / els dalers, els neguits, /el corb que sobrevola l’estepa dels meus dies…/ Jo vull ésser com tu, o corda que diries / que sempre et polsen uns mateixos dits.
ARBOR MORTIS
Al punt que hom naix comença de morir
e morint creix, e creixent mor tot dia.
Pere March
Déu, al primer batec de cada cor que neix, / sembra dues llavors en una sola argila: / la vida remorosa que cada instant s’esfila, / la mort silenciosa que cada instant s’acreix. / En l’estança més closa de la nostra existència, / allà on només habiten l’esperança o l’horror, / viu l’Arbre de la Mort; i creix, interior, / de tot el que es marceix en la nostra vivència. / Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí, / el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra. / Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi, / estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra. / Faran les teves fulles una ombra de repòs, / i un aspre perfum d’ànima vindrà a les teves flors.
Continuarà…
