Si entenem la política com l’art de gestionar la despesa i els ingressos públics, ens limitem a una petita part del què en realitat és la política. El President Mas, atrapat entre poder fàctics (banquers, homes d’affairs dels monopolis d’autopistes, d’energia i altres lobbys oligopolístics) opina que el que s’ha de fer és obeir la realitat d’aquests homenots i preservar l’ordre establert per seguir gestionant les almoines que ens donin els espanyols, que són part de les almoines que donen els europeus.
El coneixement polític de Mas, concretat en una indiscutible experiència de la gestió pública, no té cap altre referent que la obediència a la realitat fabricada pels controladors del poder establert i l’economia de grans capitals.
Que potser Mas no sap que la realitat és la gent que deixa pisos perquè no els pot pagar, que tanca botigues perquè no hi han clients, que té por de veure com els seus estalvis ja no són segurs, que busca feina i no se’n surt de trobar-la… ?
… que la realitat és que les sentències dels tribunals espanyols donen la raó als qui pretenen imposar-nos el Castellà, i els símbols Espanyols?
… que la realitat és que la família Pujol és objecte d’escarni mediàtic i judicial, i ho és selectivament perquè el President va creuar el Rubicó i es va declarar independentista?
…que la realitat és que molts catalans estan sent perseguits per hisenda per doblegar qualsevol esperit de revolta i aconseguir que empresaris i prohoms demanin perdó i es portin bé?
… que la realitat és que les empreses catalanes estan aguantant la inquisició bancària o tancant per manca d’activitat?
Que potser Mas no sap que no té cap importància el que aprovem com a pressupostos si el govern espanyol pagarà el què vulgui?
Si la realitat és aquesta, a qui li importen els pressupostos? El què políticament importa no és gestionar el que ens deixi Espanya o Europa. Fer política és decidir si volem seguir sent espanyols o Europeus. Especialment quan ens estan duent a la misèria. Això és fer política. Després, ja quadrarem els pressupostos. A més, el tempo, si la realitat és la què és, obliga a córrer al màxim, o farem tard. Tots els símptomes de la realitat si no hi posem ordre , és a dir, si no som amos del nostre futur, ens aboquen al caos. Aquesta és la realitat, Mas. I fer política és donar-hi resposta.
