Hi ha un mite molt estès que tota l’esquerra hi ha sucat tant pa com ha pogut. Aquesta ficció volguda que s’ha expandit com una taca d’oli, diu que el frau fiscal que pateix un país és bàsicament cosa de milionaris i grans empresaris. Tanmateix, com sempre quan es parla d’economia, la veritat argumental d’aquesta esquerra rau lluny de la tossuda realitat. Estudis seriosos europeus, com l’informe ‘The Shadow Economy in Europe 2013’, realitzat per Friedrich Schneider (professor de la Universitat de Linz, Àustria), ens ensenya que el grau d’economia submergida a la UE ve condicionat pel nivell de riquesa de cada estat; com més milionaris té un país, menys frau, i per contra, com més pobres posseeix, més frau. Fins i tot ens afina un càlcul on ens mostra que les regions europees amb més frau són les empobrides del sud espanyol, amb un 29% d’economia submergida. 11 punts per sobre de la mitjana europea, que es troba en un 18,4%. Tot i això, i contra qualsevol pronòstic, la mitjana espanyola pràcticament iguala l’europea, és a dir, els frau del conjunt de l’estat no és un escàndol més enllà de la ‘normalitat’ continental.
Comptat i debatut, doncs, aquest estudi ens explica que el mite del ric evasor o defraudador -que evidentment també existeix- no és el principal problema a combatre, sinó els innombrables autònoms i petits empresaris que, ofegats per la sagnia tributària estatal, tramen mil i un tripijocs per seguir existint econòmicament. Des d’una perspectiva legalista de l’estat, aquest és el veritable drama, però per el poble menut que malda per sobreviure entre inspectors i multes, la tragèdia rau en l’acarnissament administratiu que pateix per part de l’estat.
Malgrat moltes receptes econòmiques il·lusòries plenes de bona fe, és conegut que la millor manera de combatre el frau fiscal és abaixant impostos, o d’una manera més dràstica, no permetre fer cap pagament en metàl·lic, sinó via targeta. Però del que estem parlant aquí, és de l’error en origen a l’hora d’encarar el debat sobre el frau fiscal generalitzat. Aquí es parteix de la base que la fortuna és motiu de sospita, i com a tal es prefereix asfixiar la creació de riquesa i castigar els genis. Llavors la gent, en comptes d’anar a l’arrel del problema, crida indignada a l’engarjolament del ‘criminal’ que simplement intenta que l’estat no li rapinyi el 56% (!) del seu sou. Així, aquesta mateixa gent té la consciència més tranquil•la i apaivaga el seu ressentiment cap als rics. Perquè sobre els rics, que de moment no és cap delicte ser-ho, cal diferenciar entre els que ho són per mèrits propis dels que ho són per privilegis i clientelisme estatal. Però tant és, la gent hi capissa el dimoni en tots dos casos. I així, odiant tan a la riquesa, arribem al cap del carrer: que som un país de cabrers envejosos on el talent mai tindrà la compensació que hauria de tenir, al contrari, se l’intentarà fer la vida impossible perquè al final acabi emigrant cap a un altre lloc del planeta. Tal com hauria de fer immediatament el millor jugador de futbol de la història, Leo Messi. Un geni de la pilota excepcional, que només amb la seva marca ha proporcionat més guanys a la població que el deute que ell té amb el fisc espanyol. O és que potser no se n’han beneficiat els milers i milers de treballadors que gràcies al seu futbol s’han guanyat la vida venent cerveses als bars, samarretes a les botigues i patates xips amb l’escut del Barcelona? Quants llocs de treball ha donat la marca Messi/Barça?
En fi, el més trist de tot, és que després de tot aquest show, quan aquest país hagi fustigat i menyspreat tot el talent, la turba que abans cridava venjança contra l’enemic del poble que sols intenta salvaguardar llurs propis guanys de les urpes estatals, aquesta mateixa turba farà el ploramiques perquè res funciona i tot és una merda punxada en un pal. I és així com es crea el sentiment d’inferioritat que sempre ha perseguit aquest autodenominat país de pandereta que som.
