Nota: El passat 16 de març va fer 3 anys exactes que vaig ser executat a l’alba. Després de 18 anys treballant en una empresa d’assegurances, els nous propietaris, una multinacional amb seu a París, van decidir prescindir dels meus serveis. Van tenir l’elegant detall d’afusellar-me mentre em trobava amb la meva dona i els nens vivint a Suïssa. Educació francesa, què volen fer-hi. Tanmateix, cal felicitar-los, jo ja feia temps que m’hauria despatxat a mi mateix. En qualsevol cas, per commemorar un aniversari tan sentit i com a homenatge pòstum als qui han tingut la gentilesa de patrocinar a la meva família els darrers mesos passats, em plau posar a disposició dels lectors d´El Matí, en exclusiva, aquestes lliçons magistrals que es publicaran els dimarts, Matí de Management. Sempre ens quedarà París. I la Bruni.
Per a molts executius, l’èxit màxim en una carrera corporativa és assolir la posició més alta en l’escala empresarial, que ve sovint acompanyada pel títol de cap o director executiu i que conté, en anglès, les sigles següents: CFO (Chief Financial Officer), CIO (Chief Investment Officer), COO (Chief Operational Officer) i el títol més important de la companyia, CEO (Chief Executive Officer).
Per CEO sol entendre’s el principal executiu de l’empresa i és la manera més comuna avui al món empresarial de descriure l’individu, sovint un ésser humà (tractant-se de mànagers el matís compta), que és l’encarregat de gestionar i manar tota la resta d’executius de la companyia. En definitiva, es tracta del màxim responsable dels resultats. En ocasions coincideix amb el President de la companyia o amb la figura de Conseller Delegat, però no necessàriament. I és que el risc de devorar-se mútuament és altíssim. El canibalisme pot haver-se pràcticament extingit al món civilitzat, però a les empreses és una pràctica tan habitual com els informes milionaris i completament inútils de les grans consultores internacionals. Pura devastació.
El món empresarial ha entrat en l’era del directiu short-term o efímer. Els mercats digereixen executius fast-food amb uns estómacs bovins, dignes de les millors vaques de l´Appenzell o dels clients del McDonald. Més i més enquestes assenyalen que any rere any els acomiadaments i les sortides de les companyies dels CEOs creixen i creixen sense parar. En els vells temps es descavalcaven CEOs i es decapitaven alts executius després d’algun exercici de mals resultats; ara, unes simples dècimes per sota dels centenars de milions de guanys previstos i esperats acaben a la plaça pública amb els Chief Executive Officer amb la soga al coll o ajupits amb el clatell afaitat sota una fulla d’acer esmolada.
Conscients que són alts executius amb data de caducitat, carpe diem és el seu lema i keep the momentum la seva religió. Trinxen de cadàvers i espantoses mutilacions el camí que els porta a l’èxit o a la simple supervivència. No hi ha pietat, ni caritat ni amor. Santa Teresa està prohibida a les sales dels Consells d’administració, igual que els remordiments, desats en alguna factura inconfessable. No miren mai enrere. Endavant, sempre endavant. Fins al final. Aturar-se és començar a perdre la partida perquè la parca, disfressada de comptes de pèrdues i guanys, però amb la daga de sempre, és a l’aguait.
Les grans corporacions i multinacionals resten sotmeses a la pressió de resultats a un tan curt termini com pugui ser aquest vespre o demà a l’hora d’esmorzar. I els CEO, com les sardanes, es fan i es desfan. Sobretot, es desfan. Fer front, a aquest vertigen, en una època d’incertesa i indefinicions com mai havia viscut el món capitalista, està reservat només als individus més evolucionats, els més forts. Avui, Darwin arribaria a les mateixes conclusions si en lloc de pujar al Beagle i passar-se cinc anys fent la volta al món assistís a una Junta General d’accionistes durant cinc minuts.
El fenomen inquieta desagradablement a les grans Business Schools, perquè la mortaldat arriba a esquitxar de sang els halls de marbre de l’entrada i les inscripcions se’n resenteixen, i per això s’han encès totes les alarmes per trobar respostes a les grans preguntes que es fa el món empresarial avui en dia: Quina és l’esperança de vida dels CEOs? Es pot allargar artificialment? Pot un CEO guillotinat enviar un email per inscriure’s a un MBA talment un ànec sense coll encara és capaç de fer uns passos finals abans de caure desplomat?
Aquests són els reptes del món del management avui. Preguntes crítiques. I cal trobar respostes. Les que siguin. Hi ha pressa. No es pot perdre ni un segon. L’extermini avança.
