En Pol i en Max eren molt amics, uns amics molt especials, que compartien moltes estones asseguts a la balconada del dormitori del Pol, que estava just al costat de la teulada del garatge de casa. Era un lloc privilegiat per a observar tot allò que passava a la plaça de davant de casa.
En Pol, com tots els adolescents, tenia dies blaus, dies vermells i dies liles, segons se sentís trist, enfadat o ni fu ni fa. Aquell dia en concret, era especialment blau i, a més, ell volia sentir-se blau. Allà, assegut a les rajoles de la balconada, amb les cames penjants per entre els barrots de la barana, enraonava amb el Max, el seu gat, com si d’un altre xicot es tractés.
-Saps, Max? Tot plegat és un fàstic. Llàstima que no m’entenguis ni puguis parlar, segur que em donaries la raó. Però, només ets un gat.
-Naturalment que els gats no parlen i si jo ho fes, l’últim que faria és compadir-te.
-Perquè?
-Mira’t, de cap a peus. Tot tu.
En Pol no entenia a on volia arribar a parar en Max, però es va fitar els peus, les cames, les mans, els braços…
-Què has vist, Pol? – va dir el gat
Perplex el noi no va respondre.
-Vols que t’ho digui jo? – va fer en Max – Doncs, mira, has vist un mitjà de transport magnífic que no depèn de ningú sinó de tu: els teus peus i les teves cames. Has vist unes eines de construcció millors que moltes de les que hi ha inventades: les teves mans i els teus braços. No obstant, t’has oblidat del més important: el cofre del tresor.
En Pol val mirar el gat amb cara de pocs amics. Ell estava trist, era el noi més desgraciat del barri, què dic del barri, del món sencer! Ni un gat presumptuós que garlava pels descosits ni ningú li faria canviar d’opinió. No senyor! Quan un està trist està trist i s’ha acabat el bròquil.
-No em vinguis amb comèdies, Max, i a més, tu no parles, no sé si ho saps!
-Ah, no? Bé, potser no parlo, però no dic tonteries i tu, si més no, les penses.
Durant una estona van romandre tots dos callats allà asseguts mirant com s’enrogia el cel camí del capvespre.
Amb un moviment impensat, en Pol va allargar la mà i la va passar pel cap i l’espinada del gat que va reaccionar amb un ronc de plaer. En sentir-ho el nen el va abraçar fent-li festes i llavors en Max se’l va mirar als ulls i li va dir:
-Ho veus? Acabes d’usar els braços i les mans per crear una abraçada . No hi ha cap màquina al món que pugui fer això, i menys encara amb l’afecte amb què me l’has feta. Gràcies!
En Pol va deixar anar el gat mentre sentia que se li enrojolaven les galtes.
-Ets un trampós, Max. Això no serveix de res. Una abraçada… quina tonteria, quina gran creació!.
-Si les persones s’abracessin de cor més sovint segur que hi hauria menys mals rotllos – va dir el gat.
Novament van quedar en silenci i al cap d’uns minuts en Max es va posar en alerta. Havia sentit una piulada molt aprop i el seu instint felí l’empenyia a trobar l’ocell. En Pol el va seguir amb la vista i quan va ser conscient de què passava, es va alçar ràpidament i va córrer a salvar el pardal que, aliè a tot, seguia piulant a la teulada.
-Ahà! I com si res vas i utilitzes el teu transport privat per salvar un ocell i, de pas, deixar-me sense berenar – va dir en Max
-Au va, Max. És un ocell. Tu tens el teu menjar al plat de la cuina.
En Pol va deixar anar l’ocell i es va quedar mirant el gat.
-No et rendeixes, eh? Molt bé, tinc mans i braços i cames i peus. Però són esquifits. Jo sóc esquifit! -va cridar.
-I tant, que ets esquifit. I cada cop ho seràs més: esquifit emocional! I ara, queda’t amb el teu mal rotllo. Jo no el vull. Però sàpigues que encara no ho has descobert tot. Apa, adéu!
I dit i fet, el gat va enfilar teules enllà fins a arribar a les branques del gessamí que cobria una de les façanes de la casa. En Pol el va veure baixar fins a terra per entremig les branques llenyoses de la planta i es va meravellar, com sempre, de l’agilitat i l’elegància dels gats en caminar i saltar. Perquè ell no podia ser una mica menys baixet, menys prim, menys tot… en una paraula, menys esquifit?
Però en Max li havia parlat d’un tresor. Quina bajanada portaria al cap aquell gat xerraire? Va entrar a casa just quan la mare els cridava a parar taula per sopar. Quina mania, desparar taula després de cada àpat per tornar-la a parar pel següent. No seria més fàcil deixar ja parades les estovalles i els tovallons i, si m’apures, el got si algú no l’havia fet servir? Mai no entendria aquesta mania que tenien les mares per recollir i endreçar.
En acabat de sopar, i de desparar taula novament, va sortir al jardí i es va asseure a terra, al costat de l’olivera. Quina pau, quina frescor, quina… Aaah! Quin ensurt! En Max se li havia acostat pel darrera suaument i li havia refregat el caparró contra el braç.
-Ostres, Max, podries avisar, no?
-Ruuuuuuuuu…..
-Max, que ja no parles?
-Ruuuuuuuuuu…..
-Ja ho deia jo, els gats no poden parlar. Llavors, m’ho he inventat tot?
-No Pol, tot no. Ja se t’ha passat el mal rotllo?
En Pol no va respondre. Mirava les estrelles i com que era la nit de Sant Llorenç va gaudir del magnífic espectacle de la pluja d’estels. Aquella nit era especialment propícia per a veure-la, segons havia dit l’home del temps de la tele. No hi havia núvols i com que vivia en un poble petit, tampoc hi havia massa contaminació lumínica.
-Mira, Max, saps que és això?
-Estrelles?
-És molt més que “estrelles”. Són les Leònides. Només es poden veure en aquesta època de l’any. Mira com són de maques!. Som privilegiats de poder-les admirar, no creus?
En Max va girar el cap amb aquell posat intel·ligent que només els gats saben fer i que et deixen amb la incògnita de què faran tot seguit.
-Veig que ja has descobert “el tresor”.
En Pol se’l va mirar sense entendre res.
-Les Leònides són el tresor?
-No, Pol, no. El tresor és a dins teu. Tens un cervell magnífic, pot aprendre, pot pensar, pot relacionar conceptes, pot…
-Donar-te molts mals de cap – va acabar la frase el noi –
-I també te’ls pot evitar si deixes d’alimentar-lo amb l’autocompassió. ¿I si proves de deixar que el teu cor i el teu cap parlin de tant en tant i es posin d’acord? Si només mana un, no anem bé! A tu t’agrada molt llegir, cada cop que ho fas aprens coses noves. I si de gran estudiessis per fer de mestre? Els bons mestres són els que saben treure el millor dels alumnes amb menys capacitats o amb dificultats. I per a això cal tenir molts coneixements i un gran cor.
-Sí, és clar, un mestre esquifit, magnífica diana de les befes dels alumnes, oi? No vull ser mestre! Vull ser astronauta i arribar a tocar les Leònides!!!
I amb aquesta declaració de principis va alçar-se i se’n va anar a dormir. En Max també ho va fer, però ell es va arraulir al forat de l’olivera.
