L’endemà, com que era agost i no hi havia cole, els pares van dir d’anar a passar el dia a la platja així que van fer cap cap a Gavà amb tota la parafernàlia de peus d’ànec, tovalloles, ulleres i gorres i un meló que posat a refrescar en un forat a la sorra de la voreta de l’aigua estaria boníssim. Al Pol li encantava la platja, fins arribar al moment en què s’havia de quedar en vestit de bany. Aleshores tenia el ple convenciment que tothom, d’extrem a extrem de la sorra, el mirava com si fos un rar especimen. Més o menys la mateixa sensació com quan un cop havia tret una xuleta al control de mates: segur que el profe només el mirava a ell!
De res servien els ànims de la mare ni del pare, a la fi sempre es banyava amb samarreta o s’estava embolicat amb la tovallola sota el para-sol de manera que , a més d’esquifit, sempre estava blanc com la llet.
Aquell dia, no obstant, com que van plantar el para-sol en un lloc poc concorregut en Pol es va sentir prou còmode com per a alliberar-se de la samarreta i córrer lliurement cap a les onades. I va nedar i saltar i jugar amb els seus germans i estava tan bé que en cap moment va pensar en les seves cames ni els seus braços. S’ho va passar tan bé que en tornar a casa va anar corrents a trobar en Max per a explicar-li tot de cap a peus.
– …I a més, hem fet una cursa per la sorra i he quedat segon i no m’han deixat guanyar, eh? No t’ho pensis això, eh? I després ens hem menjat el meló tot fresquet i hem anat a dinar en un lloc que feien uns musclos boníssims!
I en Max se’l mirava entre divertit i complagut.
– Vaja, així que el nen esquifit resulta que és un gran corredor i un menjador de musclos de campionat. Qui ho havia de dir, eh, esquifit?
– Perquè m’ho dius, això?
– Per fer-te veure que el gruix de les teves cames i dels teus braços no t’han impedit, de cap manera, ser feliç avui. I saps què ho ha fet, això?
– Que no he alimentat el meu cap amb l’autocompassió?
– Exacte! Avui el cor ha donat vacances a aquella part del cap que sempre et fa la guitza amb si ets alt o baix, prim o gras.
Aquella conversa va acompanyar en Pol fins que va caure rendit al llit, ni temps de posar-se el pijama, va tenir. L’endemà tornava amb les mateixes cabòries, però ja no l’atacaven tan seguit.
– Max, tu saps d’alguna manera que pugui deixar de menjar-me el coco amb això?
El gat, amb infinita paciència, li va parlar de marcar-se petites metes, no més enllà del dia a dia.
– Si en llevar-te al matí et mires al mirall i et dius “aquest sóc jo i tinc dret a ser feliç” el primer cop et sentiràs ridícul, però al quart o cinquè dia ja veuràs com començaràs a creure-t’ho, i sense adonar-te, de mica en mica, això que el teu cap sentirà com una frase ximpleta el teu cor la convertirà en una realitat i arribarà el dia que ser més alt o més gras no serà tan important, al contrari, ho serà ser millor amic o company o el que el teu cor et dicti.
Però en Pol, com qualsevol adolescent, el que volia era resultats immediats. No podia esperar a créixer, si es que creixia algun dia.
– Max, és ara quan necessito sentir-me així, no d’aquí a una pila d’anys.
– Doncs, comença per ara mateix. Que siguis esquifit, de què et priva?
– De sentir-me igual que els altres – va dir en Pol
– Si això és tot, perquè no et preguntes què no poden fer els altres que tu sí puguis fer? Ser esquifit deu tenir algun avantatge – va respondre en Max tot llepant-se una pota.
– A veure, jo peso menys que qualsevol altre de la classe així que m’enfilo d’alt d’un arbre en un tres i no res! O quan juguem a futbol, jo em puc ficar entre les cames i robar la pilota com un llamp.
– Ho veus? No tot és dolent. Ara pensa en allò que t’he dit: facis la mida que facis, tens dret a ser feliç. I a ser feliç es comença per no deixar que res ni ningú t’espatlli el dia. Ni tu tampoc: no tens permís per a espatllar-te el dia!
I en Pol va intentar-ho durant uns quants matins. En llevar-se, el primer que feia era mirar-se al mirall i somriure mentre es deia: “sóc un tio genial, tinc dret a ser feliç i avui ho posaré tot de la meva part per aconseguir-ho”. A finals de setmana, ja només es mirava uns segons al mirall, just per a somriure’s i, de vegades, petar-se de riure en veure’s el cabell tot despentinat i la cara de son que feia, i mentre es vestia s’anava dient que el dia era fenomenal i que valia la pena de viure’l content perquè volia ser feliç, almenys, aquell dia.
I a base de proposar-s’ho dia a dia, va arribar a ser un xicot esquifit però content, que ja no mirava tant la llargada o el gruix del seu cos sinó el gruix i la llargada dels llibres que estudiava perquè, finalment, va deixar de banda la pretensió de tocar les Leònides per convertir-se en un bon mestre de primària.
Els dies blaus encara li arribaven, com a tothom, però ja gairebé mai es mirava el cos com l’origen de tots els seus mals. Darrerament l’origen es deia Anna, però aquesta és una altra historia.
