El 24 de juny del 2022 desenes de persones migrants (23 segons dades oficials, 37 segons les entitats de la societat civil) van morir intentant saltar la tanca de Melilla, després d’una actuació conjunta de la gendarmeria marroquina i de la policia espanyola. Només aquesta breu descripció de fets ja hauria estat suficient perquè tant la societat civil com els mecanismes de protecció dels drets humans s’haguessin activat des del primer moment.
La realitat però va ser totalment una altra. Des del govern espanyol, en boca del seu president, es va culpar a les víctimes dels fets, atribuint-ho a les màfies i a la violència de les persones migrants. Només amb el pas de les hores i veient l’abast de la massacre, aquestes afirmacions es van matisar amb una mica de compassió impostada, que en cap cas però va suposar una acció decidida per esclarir els fets.
Les vacances d’estiu i aquesta desmobilització pospandèmica que vivim, van acabar per diluir les crítiques. Només algunes manifestacions, una d’elles a Barcelona, van sortir al carrer reclamant la veritat i la fi de les polítiques racistes, però el seguiment no va ser gaire gran. La paradoxa de que el govern sigui el “govern més progressista de la història” tampoc hi ajudà. Algunes declaracions, alguna exigència de responsabilitat però sempre mitigada per no posar en dificultats la coalició de govern.
Paradoxalment ha estat l’oposició del PP la que ha plantejat més preguntes i més exigència de responsabilitat, especialment al ministeri de l’Interior de Grande-Marlaska. Sí, el PP que governava quan van passar els fets del Tarajal del 2014 on van morir també 15 persones migrants a causa de l’actuació dels cossos de seguretat espanyols. I és que la qüestió, malauradament, no depèn del govern que hi hagi sinó que és molt més profunda i estructural, i té a veure també amb la política que a la frontera sud està desplegant la UE a través de Frontex.
Ha estat la BBC, la que gràcies a una investigació extensa i rigorosa, ha tornat a posar sobre la taula el que va passar a Melilla. Pocs mitjans de comunicació espanyols han mantingut viva la notícia, tot i la seva gravetat. La BBC ha demostrat que el govern espanyol ha mentit, que el ministre Grande-Marlaska ha mentit, que hi va haver morts al costat de la frontera espanyola, que hi va haver devolucions en calent sense cap garantia de protecció, que hi va haver mala praxi, que les investigacions han estat insuficients…
Tot això per si sol, hauria de suposar l’assumpció de responsabilitats, la creació d’una comissió d’investigació amb tots els mitjans. Son vides pobres i negres, però son 37 vides humanes. Si ens acostumem a aquest tipus de praxis, si no hi posem cap tallafoc, si els governs poden actuar d’aquesta manera amb total impunitat, acabarem transitant per camins molt perillosos. En matèria de drets humans no hi pot haver zones opaques (fronteres, CIEs, presons etc…), cal defensar cada dret, cada vida humana fins al final i en tots els fronts: al carrer, als jutjats, als parlaments… Hi ha una responsabilitat en el que va passar a Melilla, una responsabilitat que encara ningú ha assumit, i que no sembla que ningú estigui disposada a assumir. I aquesta és una línia vermella que com a societat no podem deixar passar.
*Podeu trobar més informació en aquesta publicació recent de Cristianisme i Justícia: Melilla segueix comportant dolor.
