Diuen que durant les successives crisis argentines d’inicis del 2000, es va veure un noi portant una pancarta que deia: “Menys realitats i més promeses”. I és que, de vegades, davant d’enormes i dures realitats, convé somiar. Somiar un món millor. Introduir un punt d’utopia a l’adversitat. Perquè allò realment utòpic és seguir sota aquesta opressió.
Necessitem un procés que parli mil llengües i entri en mil barris. Necessitem un procés que imagini un país, que estructuri un país i que sigui capaç de transmetre un país. Necessitem un procés que interpel·li directament al dolor i al desig d’emancipació d’una ciutadania absolutament oprimida. I necessitem un procés que faci somiar. Menys realitats i més cor.
Tenim l’obligació de transmetre la idea que tot aquest procés és hereu de tantes altres lluites prèvies, de tantes altres derrotes prèvies i de tants altres anhels previs de victòries enfront dels de sempre, de guanyar on tants altres van perdre. Que és un desig de combatre als que sempre han guanyat i als que aquesta vegada irremeiablement perdran. I per això necessitem ser capaços d’aglutinar a tots aquells que desitgen canviar el món. Perquè no hi ha més gran canvi, ni més gran victòria contra el feixisme que crear una república catalana independent de tots i per a tots. Menys dades, menys estudis, i més cor i més somnis.
