Un dels meus primers articles al Mati Digital (corria el maig de 2009) es titulava “FORMIGUETES S’ACOSTA l’ERA GLACIAL”. La meva situació professional com a productor de vidre em situava en primera línia per copsar la realitat industrial de Catalunya, al menys la del sector del packaging de perfumeria. Han passat quatre anys i fa molt més fred que el 2009. Només dues dades: l’atur ha passat del 15% al 25%. i el deute de l’estat espanyol de 560.000 M d’€ a prop de 920.000 M d’€.
La meva activitat, fortament lligada al consum de perfums a tota Europa, ha viscut una recuperació parcial entre el 2010 i 2011, però ha caigut dràsticament des del 2on trimestre del 2012. Sobreviuré, no patiu, per molts motius estrictament empresarials i personals que no venen al cas, i que es fonamenten en la màxima de Churchill: “sang, suor i llàgrimes” Però segueixo gaudint d’un observatori privilegiat de la realitat microeconòmica.
Per això, necessito deixar clars alguns aspectes que des de la intel·lectualitat acadèmica o des de la innocència barroca del pensament il·lustrat poden semblar pesats i poc interessants. Ho faré en forma de breus articles que contrarestin els extensos comentaris de columnistes amb molt més temps, molt més bona ploma, molta més capacitat de recerca, però molta menys proximitat a la nostra duríssima realitat. I, ho sento per ella , Frau Merkel hi serà omnipresent fins que els alemanys ens deixin en pau.
Dic això perquè no és cert que els alemanys tinguin la culpa de tot. Ells no. Però, els seus dirigents sí. Parlem del que ha passat a partir del 2009 (per remuntar-me al meu primer article suposadament catastrofista). Ens hem assabentat que existia un Banc Central Europeu que controlava la massa monetària de la Zona Euro. Hem après que aquest banc, a diferència de la majoria dels bancs centrals del món, només tenia mandat per controlar la inflació i no per decidir si injectar diners o si devaluar. Ens han explicat que quan ho fa, empra uns mecanismes complicadíssims, que decideixen de facto uns quants poders combinats (FMI? Consell del BCE? Comissió Europea?). Hem entès, però, que tots ells miren a Alemanya per actuar i hem vist com el cap visible de moltes de les decisions que ens afecten les ha pres Angela Merkel, cap del govern alemany.
El BCE havia d’actuar perquè:
1/ Els alemanys havien generat riquesa durant la primera part dels anys 2000.
2/ Els alemanys havien prestat diner als països del sud (als seus bancs i als seus estats) i aquests ho havien inqüestionablement malgastat (“totxo”, aeroports buits, autopistes absurdes…).
3/ Els alemanys volien recobrar els seus crèdits.
La Merkel, davant d’aquesta evidència i controlant les actuacions del BCE, ha imposat
1/ Als estats, que facin reformes (laborals, financeres, pressupostàries) per reduir la despesa país.
2/ Una injecció limitada de crèdit per tapar forats i substituir el deute dels seus bancs per deute del BCE .
Sobre el paper, aquestes decisions estan plenes de bon sentit. El què no han tingut en compte és que totes aquestes mesures restrictives aturaven l’activitat econòmica en sec i condemnaven als països del sud a la misèria: en quatre anys hem quasi doblat l’atur i el deute extern (Jawhol!!! )
Feu com jo, cada cop que entra una persona a demanar feina i li de de dir que no, em poso la Panzerlied http://www.youtube.com/watch?v=YYnRgOn_jmM i penso en Frau Merke! )
