Hi ha més de 3.400 persones represaliades que no tenen temps per esperar equilibris polítics necessaris per la consecució d’una llei d’amnistia a l’estat espanyol, i aquestes mateixes 3.400 tenen encara menys confiança en un sistema judicial, que és el que els encausa injustament, ja sigui des de l’estat o des de l’autonomia, que pot i vol tombar aquesta, de moment, poc probable llei.
És segur que, si arriba, ho farà malament i tard, i tot i que es reformi finalment el poder judicial, l’estat espanyol seguirà sent irreformable.
És possible que en altres temps i indrets aquest mecanisme hagués estat útil per les dues parts d’un conflicte, la majoria d’ells conflictes armats. En qualsevol cas, cap d’ells és comparable al procés d’independència de Catalunya., i amb els pocs que podríem emmirallar-nos, ja han culminat la seva emancipació.
Aquesta no és una opinió en contra del concepte d’amnistia, però sí és un ferm posicionament en contra de la demanda d’amnistia a l’Estat espanyol per part de l’independentisme.
A risc de semblar insolidari amb els i les companyes represaliades, m’explico, aquesta demanda ja apareixia en la negociació de l’Estatut d’Autonomia. “Llibertat, amnistita i estatut d’autonomia!”, i al final, ni una cosa ni l’altre… ni l’altre. És més, sembla que l’amnistia serveixi per engrandir les reclamacions des de l’autonomia.
Cal aprendre dels errors. Però si avancem fins a la que ens ocupa, cal observar i explicar com i on va començar aquesta demanda d’amnistia per part de l’independentisme a partir de l’1 i 3 d’Octubre del 2017.
La primera proposta formal va aparèixer de part, i a través de la plataforma “Amnistia i Llibertat”. No he sabut trobar qui la conforma, però sí que es poden fer donatius, et pots fer voluntari i s’hi explica els grans avantatges per l’independentisme.
Amaga, però, el punt número 3 del seu escrit on es reclamava la fi dels processos judicials per a les forces i cossos de seguretat. Moltes persones i personalitats es van llençar a la firma del document en qüestió, suposo i espero, sense llegir-ne el contingut íntegre.
Això, i fent un petit incís actual, les declaracions del MHP Pere Aragonès brandant l’amnistia del 77 com a motiu vàlid per tornar a reclamar-la: “és que.. a Espanya hi ha una amnistia!”, em fa pensar que aquella insolidaritat que pugui suposar la meva opinió, també ens la trobem en contra de totes aquelles persones ferides i represaliades amb processos judicials contra les forces i cossos de seguretat.
Molts processos de denúncia i reparació per les càrregues de l’1-O es poden veure estruncats per una amnistia que nosaltres mateixos reclamem.
Al final, els partits polítics van acordar una proposició de llei d’amnistia (no admesa al Congreso per l’esquerra espanyola) on no apareix aquest punt número 3. Tot i així seria molt ingenu pensar que l’estat espanyol no reclamarà la seva part a favor, si algun dia aquesta llei es posa sobre la taula.
Al final hi posem el nom d’amnistia quan volem dir llibertat, absolució i reparació. No m’agradaria acabar sense insistir que l’objectiu principal és la consecució de la república independent de Catalunya, que des del 1 i 3 d’Octubre els esforços s’han centrat en pal·liar els efectes de la repressió, jo mateix hi he participat com he pogut i així ha de seguir sent, però un cop concedits els indults, posar els esforços en una, de moment, poc probable i no reparadora llei d’amnistia.
Delega un altre cop l’objectiu principal, a un segon terme que no ens mereixem.
