Per a certes persones ben informades, la modernitat pot ser considerada com un procés en el qual el pensament ha intentat alliberar l’ésser humà de qualsevol límit que tingués imposat sobre si mateix. Els darrers cinc segles haurien estat, segons aquest relat, una lluita constant de l’home contra els límits que frenaven el seu poder, límits que podien prendre la forma d’un Déu, de la Naturalesa, de la Tradició, de la Història i, en les darreries de la modernitat i fins a tocar als nostres dies, límits en forma de concepcions comunes i de repressions imposades pel propi jo. Una de les grans damnificades d’aquesta fugida a la recerca de la llibertat hauria estat la raó i el paper rector amb el qual se l’havia identificat anteriorment. En el present, concretament, sembla que l’últim límit a sobrepassar consisteix en una versió banal, poc elaborada o directament errònia de l’anomenada educació emocional, una versió que per tant es presta fàcilment a la caricaturització i que defensaria que hem d’aprendre a deixar anar tot allò que sentim i pensem perquè, de no fer-ho, podem patir tota mena de penúries en forma de repressió auto-imposada.
Lluny d’intentar qüestionar les bases i estratègies d’aquest alliberament, cosa que seria pertinent només en altres contextos, sí que podem deixar anar els dubtes següents: aquest moviment alliberador i sense límits és realment el bé més gran al qual hom pot aspirar? O hi ha quelcom més important que la llibertat? Podríem estar perdent alguna cosa valuosa en aquesta escapada cap a un horitzó sense límits? Alguns han respost que, més enllà de la llibertat, hi ha la recerca l’excel·lència, que és teòrica i és moral, una recerca de l’excel·lència que fa necessaris certs límits a la llibertat o, en altres paraules, que la llibertat no esdevingui llicència. Els defensors de l’alliberament podrien queixar-se dient que això pot afectar el nostre benestar emocional, a la qual cosa hom pot respondre –almenys temptativament– que ningú ha assegurat en cap moment que l’excel·lència no comporti sacrificis i esforços que, certament, no encaixen amb el benestar emocional entès com a fi últim de la pròpia vida. Amb tot, els que recorden l’excel·lència no pretenen necessàriament un atac a la llibertat i encara menys la supressió d’aquesta, sinó simplement el gest d’ubicar-la en el lloc que li pertoca. I és que, tal com va ensenyar un home savi, el règim polític que garanteix la llibertat, també garanteix la llibertat d’aquells que busquen l’excel·lència. Tanmateix, convé estar sempre atents als perills inherents a la pròpia naturalesa d’un règim que valora la llibertat per sobre de tot. Hi ha la possibilitat que en aquest enaltiment estiguéssim perdent quelcom de la màxima importància.
