Començaré aquest article amb una afirmació i unes dades que la nova Consellera de Salut – la Consellera Pané – va aportar en la seva compareixença de presentació del programa de govern en l’àmbit de la salut al Parlament de Catalunya.
Afirmava “l’envelliment de la població és una gran fita i un gran repte. A Catalunya més d’1,5 milions de persones tenen més de 64 anys, un 19% de la població. En 7 anys serem un 24%, més de 2,6 milions de persones i podem superar els 3 milions l’any 2070.
Amb una esperança de vida en néixer de 83,6 anys, ens situem entre els valors més elevats al rànquing mundial. Les projeccions de futur preveuen que el 2070 l’esperança de vida en homes sigui entre 84 i 90 anys i en dones entre 89 i 93,5 anys.”
És evident que l’envelliment de la població genera, i generarà, unes necessitats i un increment de l’ús tant dels serveis sanitaris públics com dels serveis socials.
Cal donar resposta d’una manera integral i integrada al conjunt de necessitats de la gent gran i de les persones amb cronicitat i dependència, amb la implicació dels sectors sanitari, social i el món local; i poder garantir l’atenció, si la persona així ho desitja, en el seu domicili – perquè hi pugui viure el major temps possible -.
Actualment, encara, no s’ha aconseguit superar la fragmentació entre els dos sistemes, que funcionen en paral·lel i, a vegades d’esquena; amb uns sistemes d’informació no compartits i amb carteres de serveis diferenciades.
Existeixen experiències pilot en alguns territoris, de treball conjunt també amb els serveis municipals, que estant donant molts bons resultats: facilitant una atenció integrada de les necessitats de les persones, al conèixer i atendre no només la seva malaltia, sinó l’entorn en què viu i el suport que necessita.
L’atenció integral i integrada social i sanitària de les persones grans, de les dependents i dels malalts crònics és un dels reptes de què parlava la consellera.
I en aquest abordatge hem d’incorporar les necessitats de les famílies, de les persones cuidadores, majoritàriament dones. A voltes tan oblidades.
Aquests dies dos fets m’han fet reflexionar sobre aquestes necessitats. Per una banda, la presa en consideració per part del Congrés dels Diputats del que s’ha anomenat la Llei de l’ELA (Esclerosi Lateral Amiotròfia), que serà extensiva a altres malalties irreversibles d’alta complexitat.
El projecte molt complet, incorpora l’abordatge integral i integrat, i també, al fil del que deia, la protecció de les persones que tenen cura d’aquests pacients.
Per l’altre, la celebració, el passat 21 de setembre, del dia Mundial de l’Alzheimer. Vam veure reportatges i articles al voltant de les necessitats d’incrementar la recerca i l’atenció, però pocs sobre les necessitats que es deriven per a les persones cuidadores.
L’Associació de Familiars explicava en un comunicat com afecta la malaltia al benestar de les seves famílies, les quals assumeixen gran part de la càrrega de cures. Amb un cost anual estimat de 35.000 € per pacient, la gestió de la malaltia suposa un desafiament econòmic i emocional que les famílies no poden continuar assumint sense el suport necessari.
Demanen impulsar una atenció integral i integrada social i sanitària que inclogui un acompanyament efectiu des de la recepció del diagnòstic. Això inclou la modificació de la cartera de serveis socials incloent recursos específics d’atenció, informació, formació, assessorament, orientació i suport.
Més enllà de l’atenció sanitària, més enllà de la necessitat d’incrementar la recerca, hem de pensar que les persones viuen en comunitat, en un territori, i és allà on s’ha de facilitar aquesta atenció integral que contempli totes les necessitats. També les del seu entorn.
