Voldria Començar amb un doble agraïment, que segurament s’anirà allargant.
En primer lloc, per descomptat, a tots vostès per voler assistir a aquest acte, donant-li la importància que es mereix; En segon lloc, a la regidora de Cultura d’aquesta Vila, a qui li tocaria en bona lògica l’honor.
Agraïment també, a l’autor, que ens vol acompanyar deixant els seus importants què fers editorials i, que hagi tolerat que sigui jo, qui se sumi a l’il·lustre llista d’honorables personatges que ja li han presentat el llibre.
La Carina m’ha cedit aquest honor a causa d’una dubtosa virtut meva: jo, com l’autor del llibre que avui presentem, també tinc una columna al Matí, i com veureu en Quim dedica el llibre “HONORABLES, cartes a la Pàtria perduda” a la gent del Matí.
Cal que s’expliqui que El Matí és un diari digital hereu d’una històrica capçalera catalana dels anys trenta on ara escriuen notables senyors i senyores com ara Mn. Ballarín, o en Joan Capdevila, actual director i veterinari, o els eurodiputats Tremosa i Junqueras, o el Professor de dret constitucional Pérez-Fancesch, o la politòloga Èrika Casajoana , l’eminent advocat Carles Puigdomènech, l’exitós empresari Vicenç Pedret, el famós publicista Pere Navalles, o el senyor de qui avui presentem el llibre, l’advocat i editor Quim Torra i Pla, convilatà nostre en esperit (si prescindim de l’accident geogràfic d’haver nascut a Blanes –no en va, el dia dels Sants Innocents-, i que circumstancialment (també) hagi viscut a Ginebra o a Barcelona).
Aquests senyors i senyores que els anomenava, juntament amb altres no menys il·lustres (em deixava un de molt il·lustre, el monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer) fa cosa d’un parell d’anys van refundar El Matí, que a internet podeu trobar a l’adreça www.elmati.cat, sota la divisa que el director del Matí revelava fa uns dies a l’Ateneu Barcelonès, que havia “creat” amb una idea d’en Quim: Catalanitat, Radicalitat i Cosmopolitisme.
A tot això, cal afegir que l’obertura de mires, la benvolença i la transversalitat de l’empresa ha permès que fins i tot jo m’hi pugui “colar”, i que a més hagin fet que m’hi trobi d’allò més còmode escrivint-hi.
Aquest seria un quart agraïment, que trobo que avui s’escau que faci públic.
L’esperit del Matí, aquesta sorruda però serena, aquesta persistent, tenaç, tot i que austera voluntat de tornar a apel·lar als valors republicans que resumeix el lema del Matí que us comentava (catalanitat, radicalitat, cosmopolotisme) és el que trobareu a cada carta, perquè cada capítol és una carta a un personatge del que en Quim ha batejat com “la Catalunya impossible”, aquell sentiment que Sagarra sintetitzava , tan bé al Poema de Nadal: De llar, de sostre, de terra, de nissaga i d’esperit.
Cal tornar-ne a parlar sense vergonya, d’aquest sentiment que esdevé virtut. De com en Quim ho fa: se’n diu patriotisme.
En certa mesura patriotisme s’oposa a partidisme: i s’hi oposa perquè el supera, i aquí és on modestament dissenteixo d’un dels pocs “peròs” que un dels personatges que van presentar-li el llibre li mig retreia a l’autor quan, tot proposant afegir altres honorables a la llista deia: “a vostè se li nota una certa tendència política”.
O molt m’equivoco, i extingida l’Acció Catalana, el partit d’en Quim encara no existeix, malauradament, i per tant, lliure de les precaucions de la màxima Xammariana, que no repeteixo, perquè segur que ara, quan intervingui, trobarà la manera de citar més contextualitzada que jo.
El partit d’en Quim és tot partit que vulgui la llibertat de Catalunya, perquè el seu partit és la causa de la llibertat de Catalunya.
Cal que comprin i llegeixin el llibre que avui presentem, i cal que es deixin amarar de la seva prosa, didàctica, abrandada però sense ensucrar, engrescadora, i si em permeten el símil musical, mozartiana: amable, canònica però alhora audaç i inspiradora.
Costa molt aturar-se després de cada carta, i no enfilar-ne una darrera de l’altra. Traspua estimació per a cada personatge, que arriba al paroxisme en el cas d’Eugeni Xammar, aquest absolut desconegut de les generacions actuals que ja ens va ressuscitar en Quim al seu llibre, també imprescindible “Periodisme? Permetim…!”, i que es torna absolutament entendridor a les dues darreres cartes, adreçades, respectivament, a dos colomencs que si vol ell els explica de qui es tracta o si no ja ho llegiran, que jo m’estic allargant massa i voldria fer un últim apunt.
A la presentació de l’Ateneu li demanaven a en Quim si faria més “honorables”, i sortia per la tangent dient que, potser el que tocaria després d’un llibre d’honorables seria un llibre de resistents.
Jo voldria acabar la meva tira d’agraïments (ja no sé si és el cinquè o el sisè) agraint-li que hagi relligat, corregits i augmentats, aquells deliciosos articles que durant mesos ens van tenir enganxats al Matí, amb l’orgull del punt d’honor localista que dóna constatar, que de resistents encara en queden, i que si més no un d’ells és de Santa Coloma de Farners, i que és nét d’un dels honorables que glossa al llibre que avui us presentem.
Moltes gràcies.
