Mai m’ha agradat el circ. No m’he sentit atreta per les seves immenses carpes de tela amb colors llampants ni les tonades circenses se m’enganxaven. A mí no m’agradava gens veure aquelles pobres bestioles fent un munt de martingales absurdes per impressionar el públic. Tampoc mai m’ha agradat els acròbates, sense menystenir les seves sorprenents habilitats, em fan massa por les tombarelles a l’aire i em tapava la cara per por a que algú sortís mal parat de tanta exhibició. Per no parlar dels pallassos, amb aquelles vestimentes estrafolàries, que mai m’han fet gràcia —ni por— m’eren totalment indiferents. Potser he anat al circ tres cops a la meva vida, justament les vegades que he visitat el Congrés dels diputats. I, certament, mirant-m’ho amb perspectiva, ambdós espais s’assemblen molt—amb el perdó del circ, que tot i que no m’agradi és un exercici cultural. Els últims esdeveniments polítics confirmen aquesta la meva teoria. L’espectacle dantesc dels partits emmetzinant-se els uns als altres, etzibant-se tota mena de retrets per després claudicar, donar-se copets a les espatlles i aprovar-se les propostes presentades per cada bàndol. Això no és política, senyors. Ja anem prou farts de veure com ens ofeguen a impostos, els preus que pugen de manera desorbitada i els sous , els ajuts i les pensions no ho fan de manera equitativa. Farts de la seva oratòria maliciosa, dels seus paranys burocràtics, de manipulació de les dades, perquè les estadístiques, segons la font que es consulti, s’interpreten i ballen al compàs i la conveniència de la força política que les utilitza, una mica com les audiències de les cadenes televisives.
Tot s’utilitza com una destral política amb l’única intenció de recolzar els interessos de les ideològiques i sovint s’utilitza com argument demostratiu de les seves opinions o les propostes de llei. La tergiversació de les situacions acaba per deteriorar la realitat fins a tal punt d’establir una sensació d’ambigüitat i de relativisme que ens aboca irremeiablement a un nihilisme i apatia de l’ésser social que genera descrèdit de tot i de tots. Aquells pressupostos que ens van vendre com els més socials de la història, gairebé no s´han notat, el revulsiu que ens van prometre, tot ha acabat sent fum i un sense sentit que ens abandona a una deriva ideològica, política, social i cultural. I aquesta és una altra qüestió… la cultura.
Sembla ser que la ciutat es reactivava amb tot de festivals, musicals multitudinaris, exposicions artístiques i activitats literàries arreu. Ha estat una demostració tangible de la necessitat que l’individu té de cultura i que hem tingut, encara més, després d’aquesta aturada pandèmica. La gent ha sortit a omplir terrasses de bars i locals de ball, però també anaven plenes les sales d’exposicions dels museus i centres culturals. Mai de la vida els havia vist tan plens com els darrers dies i és que la gent estava afamada de cultura. És per això, que la ciutadania hauria de fer una crida a les institucions —i als polítics— per reivindicar el poc suport i les poques iniciatives culturals que es duen a terme, tot i que l’oferta és molt àmplia en comparació darrers anys, encara resulta molt complicat pels nous i petits artistes —que són els veritables proveïdors de cultura— tenir accés a indrets idonis per expressar i compartir el seu art. Molts es veuen obligats a contractar empresses d’animació i promotores d’activitats culturals que es queden amb una gran part dels beneficis. I es que, malauradament l’endollisme, l’amiguisme i, en definitiva, corruptel·les vàries també són el pa de cada dia en el món de la cultura. Un reflex del que acaba passant al Congrés de diputats.
És vergonyós, per exemple, que un becari hagi de pagar per treballar, sí, sí tal i com es llegeix, s’arriba un punt que has de pagar per poder treballar del que tu vols o del que t’has especialitzat. Doncs, de la mateixa manera, músics, pintors, ballarins… es veuen abocats a contractes abusius on només es beneficien els grans promotors que tenen els seus tripijocs amb diferents ajuntaments que són coneixedors, de sobres, d’aquestes martingales, però com que s’estalvien molts calerons, doncs miren cap a una altre lloc. Així, doncs, no hi ha cap valor per la cultura, és una simple transacció econòmica —capitalisme en el seu màxim esplendor— en la que els artistes, donades les seves necessitats de supervivència, malvenen el seu art per poder mantenir-se. És realment trist. Evidentment, això només afecta als artistes que encara no gaudeixen d’un recorregut ni reconeixement per part de la societat. Com és possible que un artista o grup, hagi de pagar per llogar un local per oferir el seu art, del que la pròpia sala i el propietari es beneficiarà? És a dir, que es lucra doblement i, per tant, no deixa de ser una extorsió. Pocs locals aposten veritablement pels artistes que comencen, cedint els seus espais, donant la opció de repartir els beneficis al cinquanta per cent i prmocionant-los. És el cas de sales com el Morrosko, al carrer Àngel Guimerà de Sabadell, un bar que acull totes les propostes culturals imaginables i amb un servei excel·lent per part dels cambrers i unes hamburgueses exquisides —i també veganes!—. Ni que dir del centre La Iguana Cultura, a Barcelona, que aposta per la cultura de proximitat i on es programen tot de concerts, espectacles i tallers mentre es pot anar a fer el vermut. També a Barcelona, la sala New Underground, del carrer aviació on els caps de setmana s’oferien concerts i degut a la crisi i la manca de suport per part de les institucions, van haver de baixar la seva persiana per últim cop al març d’aquest any. Aquests locals són els que suporten i fomenten les activitats culturals de les diferents ciutats i dels seus artistes, que volen compartir la seva passió, la seva creativitat, la seva feina i que tanta falta ens fa i tan bé ens procura.
La iniciativa del xec cultural dels quatre-cents euros per part del govern destinat al jovent és un bon pas per incentivar el consum de música, llibres i espectacles, però encara insuficient i que a penes cobreix les necessitats culturals reals de la societat. Tampoc els ajuts a artistes han esmenat la ferida de mort que ja arrossegaven des de la pandèmia. Cal una intervenció ràpida amb una inversió econòmica forta per promocionar els artistes incipients que estan cridats a proveir-nos de cultura, d’enriquir-nos i complaure’ns. Hi ha una expressió llatina que diu panem et circenses i, benvolguts senyors que manen, ni pa ni cultura, circ molt però del de mentida, del que no és cultural, del xaró, i de circ polític ja anem servits, vostès ja han fet el seu paper —nefast— ara deixin-se estar de romanços. Ha quedat provat en aquests últims mesos que sense política— i més la “política” que practiquen— ens les podem apanyar, sense cultura no. Deixin de pujar-se el sou i inverteixin en cultura, en la societat, en les butxaques dels que els votem. Més panem, més circenses i menys politīcus.
