Un amable lector em demana que expliqui quelcom més de J.H. Newman. Heus ací algunes pinzellades sobre la seva vida, obres i idees:
– John H. Newman després d’estudiar a Oxford, en fou també professor des d’un dels Colleges, l’ ”Oriel”. Esdevingué un clarivident professor de teologia: gran coneixedor de la Sagrada Escriptura, la Patrologia i la Història eclesiàstica; a mé de mostrar-se com un gran pensador i escriptor prolífic. Fou també rector de la capellania universitària: allà exercí un continuat mestratge intel·lectual-religiós amb sermons, escrits, conferències, reunions, etc. És llavors quan madura l’ anomenat “Moviment d’Oxford”, entre els anys 1835 i 1845. Se l’ hi uneixen, en aquell corrent, altres professors i clergues anglicans per tal d’estudiar la veritable història del cristianisme, i alhora que combaten pacíficament les influències liberals i laïcistes que hi ha en l’ambient de la universitat i de l’anglicanisme. El “Moviment” és liderat per ell, juntament amb John Keble i Richard Froude. De llurs mans surten els anomenats “tractats” -un mena de fulls doctrinals, que amb el temps seran vertaderes exposicions teològiques- fins a arribar a l’úlim, el Tractat 90, que per a Newman és definitiu. Al començament els “tractorianistes” -sense decantar-se ni a favor del protestantisme ni a favor de l’Església catòlica- estudien objectivament els temes de la successió apostòlica després de Crist i els apòstols, les relacions amb el Papat, el Primat i la unitat de l’Església, la doctrina de la fe i dels sagraments, sempre partint de la Sagrada Escriptura i dels antics Sants Pares orientals i occidentals. A poc a poc, cada un dels membres actius del “Moviment” pren postura personalment. En descobrir John H. Newman que en l’Església Catòlica s’hi troben tots els elements de la unitat de doctrina dogmàtica, de sagraments i de jerarquia, decideix ell personalment donar el seu pas cap al catolicisme, amb el conseqüent desconcert d’alguns anglicans. Aquest pas, per tant. no el donen pas tots els seus amics del moviment, tot i que alguns companys i deixebles sí que ho fan.
– Com a bon intel·lectual cristià plantejà amb claredat les relacions entre fe i raó, entre naturalesa i gràcia, entre revelació i ciència, amb la idea clara que no s’ha de parlar mai de conflicte entre els dos àmbits de coneixement, ja que ambdós procedeixen d’un mateix autor: la veritat científica mai no estar en contradicció amb la veritat revelada. Caldrà, doncs sempre i en tot lloc, resoldre un “conflicte”, que només és aparent. Si sembla que n’hi ha, és per culpa dels homes que no han aprofundit bé en alguns temes, que no saben explicar-se i que fan aparèixer contradiccions en comptes de fer ressaltar la ‘complementarietat’ de ambdues fonts de coneixement. Cal estudiar-ho tot bé i no precipitar-se en certes afirmacions, emportats per prejudicis o extrapolacions d’una o d’altra banda. Les explicacions que Newman donà sobre les relacions entre la fe i la raó han fet un gran servei perquè s’ha aprofundit tot des de un estudi cada dia més encertat. Es veu com entre el món de la fe i el de la raó sempre es donen possibles formes de conciliació que beneficien ambdós coneixements, dels quals en té necessitat l’home per progressar com a persona, com a ésser racional.
Lluny, doncs, per a Newman, qualsevol col·lisió entre la investigació científica i la teològica. I posava aquest exemple: “Si ells (els científics) s’oposarien amb tota la raó al teòleg que pretengués determinar l’òrbita de Júpiter a partir del Pentateuc, per què em pot acusar d’intolerant quan no admeto el seu intent de teologitzar a partir de l’astronomia?”. Així, de la mateixa manera que el lema de Newman fou “el cor parla al cor”, també podríem dir que per a ell “la raó ha de parlar a la Fe” i “la Fe també ha de parlar a la raó”. És a dir, la Fe es raonable i raonada,
– En la seva obra “La idea d’una Universitat” -recull de discursos sobre aquest tema- exposa clarament molts altres qüestions connexes amb la cultura, l’estudi i la investigació. Afirma clarament que l’educació universitària és primordialment intel·lectual i una bona formació influeix en la conducta moral. Newman coneixia molt bé la manca d’unitat de vida que es vivia en la època victoriana. Ell fou sempre un gran defensor de la llibertat d’investigació, pressuposant la perícia i la intel·ligència dels experts en els camps científics.
– Arran del tracte continuat amb professors i alumnes universitaris -tant sent clergue anglicà com sacerdot catòlic- arribà al convenciment que els laics, en l’Església, havien de ser membres vius i actius pel que fa a la missió evangelitzadora; manifestant clarament que tots ells havien de canviar el món des de les seves mateixes entranyes. Deia Newman; “Vull un laïcat que no sigui arrogant ni imprudent a l’hora de parlar, ni tampoc avalotador, sinó gent que conegui bé la seva religió, que aprofundeixi en la mateixa, que sàpiga bé on es troba col·locada, que s’assabenti del que té i del que no té, que conegui la seva fe fins al punt de donar compte d’ella, que conegui molt bé la seva història per tal de defensar-la”.
