Algunes altres pinzellades sobre John H. Newman:
-Com tots, ell, davant la mort, Newman es veia molt poca cosa ! Així ho expressava: som petitesa, caducitat i precarietat. Considerava el seu propi itinerari terrenal com un temps que passa molt de pressa dins d’un espai històric també molt limitat; la seva existència era per tant, alhora insignificant i important davant Déu; acceptava la seva pròpia feblesa i el fang de què estava fet. Deia Newman que de vegades “ens adonem del fet que hem posat el cor en coses que ens fallaran perquè es marceixen”. “La vida passa – deia ell -, les riqueses es perden, la popularitat és oscil·lant, els sentits decauen, el món canvia, els amics moren. Solament Un és constant, solament Un és fidel, solament Un pot ser-ho tot per a nosaltres !”.
– El lema de John H. Newman fou “el cor parla al cor” i des d’aquesta perspectiva ho volgué enfocar tot.
– En un de les seves obres parlà de l’ocasió que tingué per saber en què consistia l’ “experimentum crucis“. Fou una prova més que el portà a entendre que en la Creu hi havia la salut total. No oblidem que la vida ens pot conduir fins a un punt i final sense aparent sortida, com una mena d’atzucac. Pot ser una solitud no desitjada, un aïllament no esperat, un dolor moral o físic difícil de suportar. Hi pot haver com un silenci, que ens envolta per tot arreu: “el silenci de Déu” com diria Charles Moeller. Newman comentava que Déu era la “feblesa” divina encarnada i que per això, Déu tenia una “flaca per als homes“. Aquesta “flaca” era deguda al fet que el Logos diví compartí les debilitats humanes, compadint-se de les nostres misèries. Així Ell -deia- ens “acompanya en el silenci de les nostres solituds”: Com més febles ens veu més a prop el tenim: en la malaltia, en el deshonor, en la pobresa, en els patiments…Escrigué també: “Per tres vegades siguin beneïts els qui coneixen la solitud; beneïts aquells als quals cap veu, ni cap amic, ni cap visió agradable els serveix per treure’ls de la seva tristesa; sense pares, sense llar, fora del temps i de l’espai, exiliats i que com pobres nàufrags es converteixen, després d’un llarg sofriment, en un nou Melquisedec”. Això ho afirmava en relació a aquella solitud restauradora que li comportava com una mena de microclima i de catarsi mèdico-espiritual. Una solitud sàvia, perquè li omplia el cor d’alta serenor i de descans espiritual, en moments de calumnies o de malentesos.
Algú em comentà, arran d’aquesta afirmació de Newman, que el millor servei que fem a una persona, en alguns moments, es deixar-la pacíficament en la seva solitud reparadora i permetre-li que el dolor realitzi un treball de purificació. No intentà res més, ja que la vivència del dolor en la pròpia solitud pot ser molt millor que un acompanyament sorollós, però fals. En canvi, en altres ocasions, convindrà manifestar el consol fratern amb paraules encertades i que algú ens eixugui les gotes de sang i suor quan experimentem una soledat esbalaïdora.
-.Quan posà l’exemple dels dos retrats ‘shakesperians’. em sembla que amb la comparança no només es referia a l’Esglesia Catòlica i a l’Anglicana, sinó als cristians quan detectava entre el que un és i el que hom hauria de ser. Com si cada dia ens haguéssim “mirar” nosaltres mateixos per tal de no quedar-nos palplantats. Els retrats” s’assemblaran si hi ha unitat entre fe i vida. Quants sermons de Newman denunciaren aquell “retrat contrafet”, en què s’instal·laven confortablement alguns cristians quan es “conformaven” amb el retrat contrafet del “cristià mediocre”.
– John Henry Newman tingué sempre un gran sentit sobrenatural: “Tant de bo –escrivia– poguéssim veure les coses amb aquell senzillesa que sap que l’única realitat que val la pena és plaure Déu! Què hi guanyem de plaure al món, de plaure als poderosos, fins i tot de plaure a aquells que estimem en comparació amb això? Quin profit en traiem de rebre aplaudiments, admiració, afalacs, obsequis, deferència…comparat amb aquest objectiu únic de “no desobeir la visió celestial? Què pot afegir aquest món de comparable amb aquella penetració de les realitats espirituals, aquella fe ardorosa, aquella pau celestial, aquella santedat sublim, aquella justícia perdurable, aquella esperança de glòria que tenen aquells que amb sinceritat estimen i segueixen el Senyor Jesucrist”?.
Que actuals són, per a molts, aquestes paraules; per als qui busquem aplaudiments, afalacs i compensacions ! Aquesta manera de viure les coses causa molts patiments a un mateix i als qui ens envolten. J.H.Newman afirmava, per això, que qualsevol desenvolupament cap al perfeccionament necessita temps i mitjans -maduresa, estudi, reflexió, el pas dels anys i l’experiència”- i afegia que “viure és canviar, i ser perfecte és haver canviat moltes vegades”. És a dir, un no es pot congelar ni deixar-se congelar per una fotesa. Qualsevol cop físic o moral ens pot enriquir. Ho manifestava quan veia que “res no s’ha fet gran sense sofriment, res sense humiliacions”.
Continuarà…
