Més Viatge involuntari
M’afegeixo al comentari d’Albert Ransau sobre aquest llibre imprescindible. “Viatge involuntari a la Catalunya impossible”, de Quim Torra (Proa), és un llibre que fa enveja. Enveja per l’alta qualitat humana i catalana dels personatges que hi desfilen. Vides marcades per l’amor al país i trencades per l’exili i després engolides per l’oblit. Aquell periodisme cultural dels anys 20 i 30. Capdevila, Ferran, Madrid. I Xammar, és clar, el més gran. I Passarell i Cabot i Bellmunt. Catalanisme i cosmopolitisme. Assaig intel·ligent amb barreja de subtil ficció. Aquest llibre és un tresor i llegir-lo és un plaer dels grossos. I el mèrit de Quim Torra de desenterrar el record i la memòria dels qui visqueren per assolir per a la llengua catalana la normalització que esquivava el nostre país. L’esquivava aleshores i encara avui l’esquiva. Perquè mires i regires i veus que els qui ara podrien ocupar els seus llocs, tret, és clar, d’honorables excepcions, són escriptors que signen en català, però escriuen i publiquen els seus articles en castellà. Per diners. Suposo que només per diners. Globalització mal entesa. I colonització mental. ¿I per a qui escriuen aquests escriptors? Doncs escriuen per a un públic català que saben que sap llegir en castellà. Aquest drama. “Viatge involuntari…”, en canvi, presenta un món en què uns periodistes s’expressaven amb tota llibertat i de manera compromesa amb el seu país i el seu temps. Uns periodistes i escriptors per a qui, exiliats i tot, la seva llar fou sempre Catalunya, i per Catalunya i la seva llibertat visqueren. Lliçó de vida i d’escriptura. Però és que, a més, parlant d’aquest “Viatge…”, s’ha de dir que Torra escriu molt bé, molt, i el seu és un model de llengua planer, endreçat, al moll de l’os, a l’abast de tothom que el vulgui entendre. El tinc per amic, però és de veritat que el que dic no ho dic per amistat i són tan sols coses que em surten de l’ànima. Ahir vaig ser a Girona. Al Centre Cultural La Mercè presentaven el llibre ell mateix i Xavier Pla. Ser-hi fou un goig, i llegir el llibre un doble goig. El jurat del Premi Carles Rahola d’Assaig l’encertà de ple premiant aquest “Viatge involuntari a la Catalunya impossible”. La Catalunya que volem: endreçada, feinera, educada, il·lustrada, amable, discreta, cosmopolita. Lliure.
