Amb la culerada més pendent del retorn d’Abidal que pren un caire místic després de la recaiguda de fa poc més d’un any, de la lesió de Messi, i gairebé oblidant que el principal problema era qui cobria la posició de central ( Busquets, Song, Barta o fins i tot Adriano)ahir a la nit l’equip tenia el partit més important – fins ara – de la temporada.
A dos de vuit sortíem de dubtes i se’ns revelava que l’elegit per ocupar la posició de central era Adriano, que Messi seia a la banqueta i que Cesc faria de fals nou. Al PSG la novetat era la de Motta al mig camp per donar-li un caire més defensiu que el què li pot donar Beckham. Els primers 45 minuts van ser un autèntic descontrol amb anades i vingudes dels dos equips i aquest és el joc que no convé als blaugranes. El Barça és un equip que domina perquè controla els partits mitjançant la possessió de pilota, de tant en tant se li pot fer algun contraatac i si tens bons jugadors els aprofitaràs i sinó no. Però durant la primera part del partit d’ahir el Barça no va tenir el control de la pilota ni del partit, i al PSG no li va fer falta tancar-se a darrera i sortir al contraatac com hem vist en nombrosos equips aquests darrers anys, els francesos simplement es limitaven a tenir més jugadors que el Barça per darrera la línia de migcampistes blaugranes per tal de que aquests es veiessin obligats a estirar les línies, hi haguessin espais i en cas de robatori de pilota en zona de construcció blaugrana hi hagués superioritat numèrica parisenca per organitzar un contraatac perillós. Aquesta part tan sols ens va deixar alguna acció de perill aïllada per part del Barça i alguna més clara del PSG, amb un Valdés novament salvador. Destacar en aquest període el brasiler Lucas Moura.
A la segona part el partit seguia igual i quan encara no s’havia arribat al quart d’hora el PSG ja s’havia avançat en el marcador gràcies a una excel·lent passada d’Ibra que Pastore no va desaprofitar. Aleshores és quan van venir les presses i es va haver d’utilitzar la carta de Messi que va escalfar durant cinc minutets (poc suficients tenint en compte que està lesionat). Lesionat com Adriano que al minut 60 va haver de ser substituït per un Marc Bartra complidor durant la mitja hora restant. També al minut 60 entrava al camp Messi per deixar clar que fins i tot coix és més bo que la resta. I no només pel que fa amb la pilota sinó per la por i desconcert que genera a les defenses rivals. De fet, va ser entrar ell i la defensa parisenca, fins aleshores ordenada, va patir moltíssim per intentar mantenir l’ordre. I de l’argentí va ser la passada cap a Pedro perquè el canari anotés el gol de l’empat. Amb el gol al minut 61 quedaven vint minuts per anar a buscar el segon i patir per no encaixar un gol. Per sort, aquesta vegada el Barça no va encaixar, tampoc va marcar, és cert, però és que tampoc va controlar el partit, potser una mica més que la primera part, d’acord, però no el suficient com per estar tranquils, perquè per exemple, Pastore, entre línies, continuava fent mal, o si ho volen, revisin els dos minuts finals del partit amb un Barça que renúncia a la pilota i es tanca a darrera a rebutjar pilotes aèries contra homes que freguen els dos metres d’alt, una decisió errònia per sentit comú que segurament amb Guardiola a la banqueta no haguéssim vist. Però bé, l’equip va assumir el risc i aquesta vegada va sortir bé.
El millor del partit: Valdés. Salvador, una vegada més. Si se’n va el trobarem a faltar.
Èpic: Messi. Coix, corrent només quan feia falta, va donar l’assistència del gol i amb la seva presència va crear desconcert a la defensa rival.
Aspectes preocupants:
Xavi: Molt lluny del nivell que va mostrar fa un parell d’anys, cosa normal per l’edat, sembla que està molt fluix fisicament, tarda un segon més en fer una passada i perd pilotes que mai perdia. Potser no s’ha recuperat bé de les lesiones més recents.
Adriano: I si volen hi afegim Song i Bartra. Que qui ocupi el lloc de central sigui Adriano, que es lesiona més que Giuly, que ve d’estar lesionat, que arriba justet a la cita i que Bartra i Song es quedin a la banqueta és bastant preocupant. Sobretot perquè mostra que el cos tècnic no confia en Bartra ni amb Song que se’ns va vendre com un pivot defensiu que podia jugar de central. Ara mateix, el Barça torna a estar com fa una setmana, falta un central que acompanyi a Piqué.
El joc: El Barça no juga bé, a ningú se li escapa. Estem lluny del Barça del primer any de Guardiola (el millor de les darreres temporades), no podem demanar aquelles exhibicions de control d’espais, de domini de pilotes, de pressions altíssimes… però entre poc i massa. El Barça actual no controla (ni domina) els partits importants, ja va quedar demostrat a les semifinals de Copa del Rei contra el Madrid i en els vuitens i quarts de final de la Lliga de Campions, i aquest és un aspecte que agafa major importància ara que vénen semifinals i davant pot haver-hi rivals de la talla del mateix Madrid, del Bayern de Munich i d’un gens menyspreable Borussia Dortmund. I un altre fet, el Barça de les darreres temporades sempre és superior al rival, la majoria de vegades passa ronda però en algunes cau, en aquesta eliminatòria el Barça ha estat lleugerament inferior al PSG i ha passat. És una cosa a la que l’aficionat culé no està acostumat, però també val.
Els arbitratges
Ens els equips que entreno i en els que jugo defenso que si s’aconsegueix un mal resultat, els primers culpables som nosaltres perquè ens hem equivocat i no hem aconseguit fer bé la nostra feina. I, en tant que ens hem equivocat, hem d’entendre i respectar que un àrbitre es pugui equivocar, perquè, de fet, tots som humans i ens equivoquem i també tenim dret a equivocar-nos.
Fent un salt però parlant també dels àrbitres cal parlar dels arbitratges d’aquesta edició de la Lliga de Campions. Potser estem equivocats si creiem en conspiracions, mans negres o interessos, però el cert és que hi ha alguna cosa que no quadra. Analitzem els fets:
Partit d’anada de vuitens de final Manchester United – Real Madrid. Rigorosa targeta vermella a Nani que deixa el seu equip amb deu jugadors. El Madrid estava suant de valent per superar un rival ordenat amb onze jugadors i de cop es troba un rival amb deu i molt partit per davant, el suficient per remuntar l’eliminatòria, tal com acabà passant.
Partit de quarts de final Real Madrid – Galatasaray. Entrada de Benzema aixecant la cama tant amunt com ho feu Nani, i posant-la a l’alçada del cap del jugador rival. L’acció no es penalitza. A la segona part del partit, Ramos comet un penal clar sobre el jugador del Galatasaray Burak Ylmaz, un dels millors jugadors de l’equip turc, que rep targeta groga per, segons l’àrbitre, llançar-se a la piscina. Curiosament, aquesta targeta li comporta suspensió i, per tant, es perd el partit de tornada de l’eliminatòria. El Galatasaray presenta recurs a la UEFA però aquesta el desestima.
En canvi, dues setmanes abans, en una decisió insòlita, la mateixa institució decideix retirar-li una targeta groga al jugador del PSG, Zlatan Ibrahimovic, de tal manera que pot enfrontar-se al Barça en el partit d’anada dels quarts de final. Partit on un seguit de despropòsits arbitrals ajuden a l’equip francès a fer un gol en clar fora de joc.
Abans d’ahir, Borussia Dortmund i Màlaga disputen el partit de tornada amb empat a zero del partit d’anada. El Màlaga que ha aconseguit un gol en clar fora de joc, arriba amb un favorable 1 – 2 al minut 90 de partit. L’equip alemany aconsegueix l’empat i, en la darrera jugada del partit, i amb quatre homes de l’equip alemany en fora de joc, aconsegueixen fer el gol de la victòria i que els hi dóna la classificació per les semifinals.
Aquests errors es podrien entendre si, com passa en molts partits de la territorial catalana i futbol base, només hi ha un àrbitre sobre el camp; però no podem obviar que actualment en un partit de Lliga de Campions hi ha fins a sis àrbitres (el principal, dos assistents, dos jutges de gol, i el (mal)anomenat quart àrbitre). Aquest fet ens permet pensar que potser sí que hi ha una mà negra.
