Avui, al llevar-me, ho he sentit de seguida, com una corrent que m’electritzava l’espinada i em posava dempeus d’una estrebada. M’he dirigit a l’aparell de música i he ficat Glenn Miller, quin impacte!, començar el dia escoltant les trompetes de «In the mood», tan despreocupades i entusiastes. No hi ha pesar en aquesta música meravellosa, ja ho diu la cançó, és un «estat d’ànim», no és quelcom que hagis escollit tu, t’ho trobes i només t’hi has de deixar embolcallar; ja coneixes el sentit del que em vinc a referir, oi?
Ha estat així, de cop, com una il·luminació: m’he d’espanyolitzar. Fa un temps que m’estic catalanitzant a marxes forçades, fent-me una violència injustificada, negant-me allò que sóc en el més profund del meu ésser: un espanyol reprimit per un fals català. Per molt que m’hi encaparri sempre acabaré parlant-li en castellà al cambrer, al policia, al recepcionista de l’hotel, al venedor de fruita; sí al venedor de fruita, per molt que sigui fruita de Lleida i sigui de l’Esclat!
Et preguntaràs perquè ho faig això, doncs ara t’ho puc explicar: sóc un espanyol catalanitzat en fals. He mirat de reprimir la meva essència fonamental, i això tard o d’hora s’acaba pagant. Una cosa així no es perd mai, no hi ha qui ho esborri, per molt que llegeixis dues vegades «Incerta Glòria» de Joan Sales i el «Jo confesso» d’en Jaume Cabré. No hi ha res a fer!
M’he fet veritable violència pensant que podia catalanitzar-me a marxes forçades. L’altre dia, fins i tot, em vaig comprar una samarreta amb la bandera de la independència en forma de diana, ho sento, em va semblar un disseny genial… quin poc criteri! No em pregunteu per què ho vaig fer, estava com alienat, el cervell enverinat amb la lectura d’autors nacionalistes catalans… ara ha quedat clar!
Fins i tot, va, ho confesso: estava llegint un llibre d’Unamuno traduït al català, «El sentiment tràgic de la vida», us imagineu quin és el grau d’alienació? Això, de debò, no ho faria mai un intel·lectual, per molt català i independentista que sigui. S’ha d’estar molt malalt. Ho estava; però ja està, han estat les paraules clares i diàfanes del ministre Wert, tan diferents a totes les paraules falses que s’han repetit abans: «hem d’espanyolitzar els catalans», quanta raó!
Això explica perquè m’he sentit tan extrany durant tot aquests temps, però avui he obert els ulls: havia de ser el Dia de la Hispanitat, gràcies a la música meravellosa de Wert Miller, era un «estat d’ànim», sí!, però estava catalanitzat!
