Un dia qualsevol. La fusta crema a l’entrada. Una foguera tant viva que cinquanta metres endins la flama es reflexa als rostres d’amples celles. Uns recolzats als sortints de les roques, altres ajaguts a terra bruts de sutja i fang. Uns pocs feinejant amb pals i pedres.
Hi ha un cérvol esventrat a una banda. La cacera ha estat profitosa, un mascle amb gran cornamenta que ara serveix de trofeu per al cap.
Més enllà a l’esquerra, algú medita en silenci davant d’una imatge. La llum de les flames li donen encara major misteri, més poder d’invocació. Es una figura poderosa, admirada, encarna l’ ideal que tots voldrien i que mai podrà ser.
S’agenolla més encara, s’estira a terra i passeja la mirada pel sostre. Entre totes les imatges cerca la més vigorosa, volent encomanar-se d’aquella força sobrehumana.
Gelósa, surt de les escletxes una ombra. Ha estat observant en la foscor. Es ella qui té el poder d’ invocar-lo, qui fa que el cérvol caigui, que a la cova no hi manqui escalfor i aliment.
És ella qui pinta al sostre de roca les magnifiques figures de bisons amb gep voluminós ajaguts, bramant, bisons corrent, bisons vigilant l’harem.
14.000 anys abans que existís Espanya va pintar la cova d’Altamira. Ara se l’ha quedat el Ministeri de Cultura.
¡Altamira és de Cantàbria!.
A l’amic Laro, de Cantàbria.
