Pels que vam néixer just després de la victòria apoteòsica de Felipe González, l’any 1982, ens sembla impossible que aquell partit tan assimilat al poder estigui avui en tan franca decadència. El Partits dels Socialistes de Catalunya de la nostra infància i adolescència era el partit que controlava els principals ajuntaments de Catalunya i que des de l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona feia de contrapoder a la Generalitat que regia CiU des de l’inici de l’autonomia. En aquells temps els socialistes catalans eren capaços d’omplir pavellons i palaus d’esports, de mobilitzar militants al crit de “visca, visca, visca, Catalunya socialista” i de tenir al seu favor el més granat de la intel·lectualitat i el món artístic. Totes els hi ponien, i els electors els feien confiança en diversos comicis, sempre, però, que no fossin al Parlament de Catalunya, on el triomf convergent era, encara, abassegador. La grandesa del PSC, però, era ser capaços de ser el més catalanista possible a comarques i el més PSOE possible –amb el gran reclam de Felipe, sempre a punt- a la conurbació de Barcelona. Capaços de ser liderats electoralment pels fills progres dels burgesos il·lustrats de Sant Gervasi i orgànicament dirigits pels “currantes” del Baix Llobregat. És a dir, de sintetitzar i trobar un punt mig que els permetia, pagats de sí mateixos, definir-se com “el partit que més s’assembla a Catalunya”: és a dir, al robot del català mig dels anys 90: de centre-esquerra, catalanista i favorable a un encaix amable dins d’una Espanya formada per diferents nacionalitats.
Potser aquí rau, justament, el seu punt dèbil. Efectivament, el PSC s’assemblava molt a una Catalunya que va començar a canviar, paradoxalment, amb l’Estatut de 2005, una de les fites dels temps tripartits. Cuinat en el moment més propici per a l’Espanya plural i per posar a prova la capacitat del PSC d’influir en un Zapatero que abans d’arribar al poder s’havia compromès públicament a aprovar el text que sortís del Parlament, el procés va ser un autèntic via curis que va acabar, valgui l’excés, com el rosari de l’Aurora. La manifestació del 10-J, després de la sentència del TC sobre l’Estatut, va suposar un punt i apart en el relat que el catalanisme havia anat escrivint. Un relat en el que el PSC hi havia deixat una forta empremta. Ja amb un fort descens de vots, mantenint la fidelitat a un PSOE que assistia atònic i inoperant a l’esclat de la crisi i que s’havia desentès de tota promesa plurinacional, i trencats els equilibris interns que repartien el poder entre catalanistes i aparell, el partit va començar una lenta però ininterrompuda decadència, iniciada amb la pèrdua de bona part del seu poder municipal i provincial, fins la pràctica inanitat. El procés sobiranista, davant el que ha acabat tancant files amb el PP i C’s, ha acabat de destarotar-lo del tot, fugues de militants arreu, desercions internes al grup parlamentari, escissions públiques, dimissions de líders… i per acabar-ho d’adobar, la seva ració de casos de corrupció i escàndols diversos, que s’han endut personatges tan poderosos com l’exalcalde de Sabadell Manuel Bustos. Les enquestes mostren que la davallada no s’ha aturat i de cara a les eleccions municipals de 2015 poden estar en risc alguns dels feus que els socialistes encara conserven. De fet, l’encastellament de diferents alcaldes socialistes en els respectius municipis, desertant d’un hipotètic lideratge posa de manifest aquest temor, alhora que denota la manca de confiança en la marca PSC. Una marca, amortitzada i profundament tocada.
Aquest PSC pràcticament en fallida tècnica és el que hereta avui Miquel Iceta. Un veterà dirigent de només 54 anys però amb molts galons guanyats en una vida íntegrament dedicada a la política professional, des de la seva militància inicial al Partit Socialista Popular de Tierno Galván, el seu pas per les Joventuts Socialistes, per l’Ajuntament de Cornellà i l’experiència de comandament a la sala de màquines de la Moncloa felipista, fins arribar als seus llargs anys com a principal eminència gris del partit, tant al Parlament com a Nicaragua, amb permanent contacte amb el PSOE. Tot i els seus mèrits, reconegut per tothom, des de l’haver sabut suplir la seva manca de formació acadèmica superior amb una fina intel·ligència, que tothom li reconeix, una gran dosi de lectures fins al bon ús de la ironia i la retòrica, o alguns dels fets pels quals és, a bastament, conegut: des d’haver estat pioner en l’ús dels blogs i l’entrada en les xarxes socials fins a fer pública la seva condició de gai, ni és el futur ni és un home dels temps que corren. La darrera setmana de campanya cap a una primera secretaria que ja té guanyada d’entrada –més una proclamació que una elecció, per més urnes que s’instal·lin–, per exemple, va proposar la seva pròpia pregunta al referèndum: “Vol que el Govern de Catalunya negociï amb les institucions de l’estat un acord que garanteixi el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya, un pacte fiscal solidari i el blindatge de les competències en llengua i cultura”? Una pregunta que ens remet al llenguatge i al país de 2006 –quan Iceta anava i venia d’un a l’altre costat de la taula negociadora– però no pas al de 2014. Una pregunta que no podrà aturar la desbandada del que s’havia anomenat el sector catalanista, que ja corre a constituir-se en Moviment Catalunya per presentar-se a les eleccions municipals, mentre ex-socialistes de solera passen a engreixar les llistes d’independents propers a ERC. Una pregunta que no accepta ni acceptarà el nou cap de files del PSOE. Una pregunta que no satisfarà al poble de Catalunya que a través de la majoria dels seus representants ja va triar una data, el 9 de novembre, i una pregunta –l’única possible– per una consulta que més enllà de si es farà o no, ja marca un nou horitzó.
Per tant, més que un líder, el que avui nomenen els socialistes catalans és un administrador concursal. Un encarregat de mantenir la casa oberta i intentar tapar forats i pagar deutes, abans no calgui liquidar el negoci ordenadament. Un lampista manetes capaç d’apedaçar la casa que amenaça ruïna. L’encarregat de les cures pal·liatives arribat quan ja ningú s’atreveix a fer res per aturar la gangrena o tots han fugit cames ajudeu-me. El candidat únic per manca d’alternativa. L’antic derrotat que s’enretirà en el darrer congrés, mancat de suports, i a qui se li dóna una última oportunitat desesperada. La darrera opció taumatúrgica. Una mena de Señor Lobo que ha de salvar el poc que es pugui salvar abans d’abaixar la persiana d’un partit que ni representa la majoria del país, ni pot fer res per mantenir el poder que ostenta, ni, de bon tros, s’assembla ja a la Catalunya de 2014.
