La política té molts costats foscos. N’és un exemple la gran quantitat de personatges, en el sentit més despectiu del terme, que hi són atrets per tal de poder veure satisfets els seus anhels econòmics i de notorietat. El mateix Duran, per posar un exemple, ha declarat públicament que es dedica a la política per què no té altre manera de guanyar-se la vida. Sabent això entendrem per què fa el que fa i a quins interessos respon. Aquests punts de vista, els d’entendre la política com una eina pel propi lucre, fan que s’acabin considerant els partits polítics com una finalitat en si mateixos, és a dir, que no s’entenen com un utensili al servei de la ciutadania, sinó com una màquina d’acaparar poder.
Quan el partit polític i el seu accés al poder esdevenen la finalitat de qualsevol decisió, les seves accions poden arribar a perjudicar la ciutadania. Això queda palès especialment en els enfrontaments entre òrgans que tenen potestat sobre un mateix territori però que són governats per opcions polítiques enfrontades. La temptació de voler fer caure al rival a través de l’asfíxia del ciutadà és molt gran si és que no tens un mínim sentit de la responsabilitat. Fixem-nos què passa als Estats Units, on la Cambra de Representants i el Senat són de diferent color polític: demòcrates i republicans, incapaços d’arribar a un acord pel sostre de dèficit, han arribat a un tancament del govern, fent que parcs nacionals, museus, la NASA i altres organismes quedin sense funcionament. Funcionaris de la CIA han advertit que aquesta situació també posa en risc la seguretat nacional, és a dir, que es posa en perill la integritat física dels ciutadans americans. Obama, que denunciava en el seu llibre ‘L’audàcia de l’esperança’ l’enfrontament partidista durant les legislatures anteriors a la seva arribada a la presidència, no ha pogut posar remei a allò que el preocupava i que va ser un dels leitmotiv de la seva primera campanya.
Movem-nos en l’espai i en el temps. Les eleccions de novembre de 1933 havien dut al capdavant govern espanyol a la coalició de dretes, començant així el que s’ha conegut com a “Bienni Negre”. Mentrestant, al capdavant de l’Ajuntament de Madrid hi continuava havent les forces d’esquerres. Així s’arribà a l’hivern de 1934, especialment dur climàticament parlant. Aquell any s’havien inaugurat un bon grapat d’escoles corresponents al pla de 1931. Fins aleshores l’Ajuntament de Madrid s’havia fet càrrec de les despeses de calefacció però aquell hivern, no se sap ben bé si perquè no podia fer front a les despeses de tenir moltes més escoles en funcionament o bé per les divergències amb el govern espanyol, el municipi no va pagar el combustible de les escoles “nacionals”, és a dir, aquelles construïdes pel govern de l’Estat. El Ministeri d’Instrucció Pública tampoc es va voler fer càrrec de les despeses. Les escoles nacionals de Madrid es van passar quinze dies sense calefacció, amb nombroses baixes per malaltia i arribant, fins i tot, a haver de tancar fins que es va desencallar la situació.
En la meva faceta com a regidor també he viscut casos d’aquests. L’equip de govern no vol fer això, que és notòriament bo, perquè ho ha proposat abans l’oposició. L’equip de govern posarà traves a allò altre, fins i tot en casos on es tracta de solucionar un perill per la seguretat de les persones, perquè qui ho ha portat al Parlament són els d’aquell determinat grup polític. Un cas semblant es produeix, ara més que mai, entre el govern espanyol i la Generalitat de Catalunya. El primer ens ataca amb uns pressupostos que perjudiquen encara més la vida dels catalans per tal de demostrar als segons qui té la paella pel mànec. Però finalment tot explota, pel cap o per la pota.
