Miquel Coll i Alentorn, Max Cahner, Albert Manent, Jordi Pujol, Xesco Boix, Màrius Cabré, Lluís Carulla, Fèlix Cucurull, Blai Bonet, l’abat Escarré, Marià Manent, Josep Miracle, Maria Mercè Roca, Agustí Bartra, Maurici Serrahima, Josep Pla, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Joan Triadú, Salvador Espriu… Noms que segurament ens sonen a tots. Què tenen en comú? Alguns més aspectes que d’altres, però tots ells tingueren contacte amb una petita rectoria amagada als peus del Montseny: la rectoria de Riells.
El 1941 havia arribat a aquella esglesiola envoltada de recs i rierols un capellà peculiar, de nas gros i front ample, amb la intenció de recuperar el culte en aquella parròquia malmesa pels estralls de la guerra. Els seus nous feligresos desconeixien que sota aquella sotana que enfilava la carretera hi havia una persona que havia revolucionat la poesia religiosa catalana. El nou rector de Riells de Montseny era Mn. Pere Ribot i Sunyer: capellà, poeta i català. Marià Manent, també poeta, rondant pel Maresme d’abans de la guerra, l’havia descobert en una publicació comarcal religiosa, Lo Pensament Marià. Essent conscient de la seva vàlua, posà el jove vilassarenc Ribot en contacte amb Josep Maria López Picó que fou qui li publicà el seu primer llibre, Laetare, a les Publicacions de La Revista. Laetare era diferent, fresc. Allunyava la pudor de ranci i de tancat de la poesia religiosa i li donava una vitalitat moderna. Va entusiasmar. Tant que Josep Maria de Sagarra es va presentar a la Penya de l’Ateneu brandant-ne un exemplar i exclamant: “aquí tenim el Paul Claudel de Catalunya!”.
La guerra, traïdora, va truncar la seva vida, com la de tants altres. El drama de ser capellà durant el conflicte. El drama de ser català després del conflicte. Però lluny del ressentiment i de la rancúnia, la seva reacció va ser tot un exemple de dignitat: “Posant-me al costat dels valors autènticament cristians em vaig posar al costat dels vençuts i dels valors catalans”. I es va posar a treballar sota dos lemes: “podran arranar, però no desarrelar” i “presència i resistència”.
Home de lletres, havia de contribuir a salvar els mots. Per això mai digué que no, malgrat la pressió de certs sectors del règim, a l’hora de donar caliu a tot tipus d’iniciatives: certàmens literaris, audicions de música popular, tertúlies… Però sobretot continuà amb la seva poesia la qual despertà els elogis de les grans plomes catalanes. “A vostè l’hauríem d’apreciar sempre per haver reaccionat contra la poesia facilíssima – falsos Verdaguers, imitadors de Sagarra, etc. – que tant abunda en la nostra poesia”, en digué Josep Pla. Espriu hi afegí: “Deixeu que us digui que la llavor o el gra que vós sembreu no morirà pas, ans fructificarà i es multiplicarà en una collita abundosa, en una collita literària i sacerdotal de fe, esperança i caritat.”
Home de país, es sentia obligat a donar aixopluc als defensors de les llibertats del nostre poble, aprofitant els avantatges de ser capellà en temps de nacionalcatolicisme. Les llegendes provocades per la senyera de la seva rectoria i les seves misses en català acabaren de fer d’esquer en els cercles catalanistes clandestins. Així pujaren a Riells Miquel Coll i Alentorn, Jordi Pujol, Max Cahner, l’abat Escarré i tants d’altres. Sempre hi trobaren les portes obertes i aquesta fou la seva gran tasca: la d’amfitrió, conseller i confessor.
Amb l’arribada de la democràcia, lluny d’abandonar-se al cofoisme, mai deixà de ser crític ja fos amb les agressions a la natura del Montseny o amb les limitacions de les llibertats de Catalunya -les quals ell somniava infinites quan poca gent ho feia. I tenia raons per no estar satisfet amb aquest país: l’any 2008, quan ell feia onze anys que ja no hi era, tingué lloc el centenari del seu naixement. Passà sense massa pena ni massa glòria. Un bon motiu, doncs, per no estar satisfets. Esperem que aviat es pugui mig reparar.
