Permeteu-me que us parli avui de la persona que m’ha fet creuar l’Atlàntic. Ella és la responsable de fer-me viure una experiència que mai m’havia passat pel cap. I és que, qui em coneix de veritat, encara es deu posar les mans al cap al veure’m fent vida des de fa un any i mig a 10.000 kilòmetres del meu país.
La Núria, la meva dona, és doctora en biologia i una apassionada a la ciència. En les primeres converses que vam tenir ella ja va posar sobre la taula les seves cartes: “m’encanta la meva feina, vull dedicar-me a la investigació i créixer a l’estranger”. Aquestes paraules solemnes eren pràcticament la seva carta de presentació. Sense filtres: acostuma a jugar fort. Allò que ho defineix tant bé en castellà: o lo tomas o lo dejas. Dels tres desitjos li vaig comprar els dos primers d’una tacada. El tercer el vam anar madurant amb el temps.
Aquella vocació per la seva feina em va contagiar. Que bé tenir algú al costat que viu la seva professió amb tantes ganes. Aquell contagi, però, contrastava amb una realitat frapant: l’aposta per la ciència a l’Estat espanyol és gairebé nul·la. Aquest fet, juntament amb el desig de viure l’experiència fora, es van convertir en un repte ineludible (ara fet realitat) en la vida de la Núria. I, de retruc, en la meva. Qui arrossega la Núria a marxar de casa és una vocació. Una paraula, una actitud i una manera de ser que sembla d’exclusivitat per als romàntics en ple segle XXI. Estic convençut que tots naixem amb una vocació, però cal fermesa per exercir-la. Per això, admiro els qui la practiquen. Bé, també m’hi sumo. Jo també la practico.
Practicar una vocació vol dir sentir-la, viure-la, transmetre-la, estimar-la i madurar-la. Per això, els qui vivim apassionadament allò que fem també tenim l’encàrrec de fer-ho arribar a aquells qui venen darrere. Hi ha professionals extraordinaris que viuen la vocació i la transmeten. Ben al contrari, hi ha professionals que no mereixen la feina que tenen. Ni la viuen, ni la senten, ni l’encomanen. I és més, la menystenen. I em ve al cap molta gent jove que acaba la facultat i no sap cap on tirar. Els diria ben clar: lluiteu per allò que desitgeu fer. Si de veritat sentiu una vocació, aposteu-hi. Valdran la pena tots els esforços que hauran de venir. És cert que la feina només és feina. Però, que ve que s’està quan s’està bé amb la feina.
Exercir la vocació, en alguns casos, també comporta renúncies. I ha fet que la Núria hagi hagut de renunciar a estar a prop dels seus pares, a veure com creix la seva fillola, a menjar un bon arròs amb closca a la Barceloneta o a degustar els vins del seu Priorat estimat. La seva passió per la ciència la va fer agafar la maleta i obrir el seu radi d’actuació fins al cor del Midwest americà. Ella és un exemple més de la munió de persones -aquí, a Saint Louis n’està ple- que decideixen apostar per una formació millor en l’intent d’aplanar el camí professional, vital i econòmic. Estan moguts per una vocació.
Quanta gent deu haver renunciat a seguir la seva vocació per no haver d’allunyar-se de la seva zona de confort? Quanta gent deu haver dit no a la seva feina per comoditat de trobar-ne alguna altra de més segura i més ben pagada? Quanta gent…? Per això felicito a tots els qui s’arrisquen a emprendre aquesta via i a optar per aquest model de vida. Costi el que costi. Peti qui peti. Una decisió gens fàcil, però amb una recompensa que només la sap un mateix. Perquè, al cap i a la fi, la vida és simplement això, aquesta petita col·lecció de vivències.
Beneïda ciència, meravellosa vocació.
