Totes les associacions cerquen l’estabilitat. S’entén que diverses persones, entitats, grups s’associen per aconseguir uns objectius comuns. I entenen que si s’agrupen, les possibilitats i la rapidesa en perseguir-los cobra més força. Fins i tot, aquells objectius poden, segur, millorar en molts i variats aspectes.
L’home no està fet per viure sol. Ho diu la Bíblia. L’amor és el primer dels objectius ja que és la garantia del manteniment de l’espècie i del seu propi futur. I l’amor només és creatiu quan, començant en la companyia, en l’associació, acaba en l’engendrament d’una vida nova.
L’associació de més d’una persona, assegura la creativitat perquè hi haurà diàleg. Pot ser fins i tot que hi hagi lluita, confontació. Al final, si els objectius són compartits, el resultat esdevindrà una realitat. I la pau i la felicitat regnaran per sempre, mentre siguem capaços d’anar generant nous objectius i descobrint noves necessitats.
Aquesta pau es pot, no obstant i això, frustrar. Quan els objectius deixen de ser comuns. Quan la lluita és per la destrucció. Quan una de les parts va a la seva. Quan la força es dedica a enfonsar el veí, en lloc d’enlairar-se. Quan uns prefereixen garlar en lloc de treballar, Quan el cap de tribu es clava cops al pit per lluir els pectorals, en lloc de garantir-los la subsistència. Quan tot això passa, pots continuar parlant d’honor, de glòria… però de no gaire més coses, si és que has aparcat la vergonya de la teva inutilitat, i de la teva incapacitat.
Total. L’Estat Espanyol s’emmiralla en sí mateix. Ha sigut capaç de construir-se uns bons pectorals i fa ressonar els cops de pit a totes les embaixades. I a fe de Déu que se’n surt. Això sí la vergonya, sempre és aliena. Com els més forts dels primats, només s’exhibeixen entre els més febles del clan. L’espectacle que generen és objecte de compassió pels espectadors que no han de fer exhibicions desvergonyides per retenir els ciutadans a casa.
És l’honor del Juan Tenorio sense però cap capacitat de seducció. És el cop de colze que manté ajupit aquell que malda per destacar en la pròpia lluita cap a l’objectiu que havia de ser compartit. Cal que tots ens n’adonem que l’Estat Espanyol fa rimar el compartit, amb el mot destruït, Encara li resta prou vergonya per continuar fent-ho. Quin espectacle devien fer els espanyols davant dels responsables de la francofonia per retenir segrestats els catalans?. Segur que el Sr. Garcia Margallo s’acontenta amb l’honor de reternir-nos a la gàbia, i mirar cap a una altra banda per ignorar l’espectacle de la vergonya aliena que escampa arreu.
