M’ha cridat l’atenció una notícia que deia que un jutjat de menors de Granada ha castigat un “hacker” –és a dir, una persona que s’introdueix als ordenadors d’altres- a fer classes d’informàtica, com a treball en benefici de la comunitat. El noi, que és un estudiant d’informàtica, s’havia ficat en el disc dur dels ordinadors de diverses empreses des de casa seva i havia provocat danys valorats en 2.000 euros. La sentència condemna a aquesta persona, a fer 100 hores de classe, esperem que per a fer un bon ús de l’ordinador.
Deu provocar un gran plaer això de la intromissió en els ordinadors dels altres i després fer mal. No deixa de ser una variant de les actuacions humanes desviades socialment, o antisocials, afavorides aquí pel domini de la màquina, i la sensació d’impunitat per no veure la immediatesa de l’acció.
A la nostra era de les xarxes de la comunicació resulta que restem desprotegits davant de petites malifetes i també de grans delictes. També hi ha l’amenaça de multitud de virus informàtics, que pretenen fer-nos la vida impossible. I no diguem, el mareig de les ofertes de les empreses de telefonia i de comunicació, que no ens deixen en pau.
Penso que aquests problemes de conducta deriven de l’estil de vida de la societat actual, que condiciona especialment els joves. En les conductes agressives hi influeixen aspectes biològics i patologies diverses, però una part important, cada vegada més, com reconeixen els especialistes, respon a influències externes a les persones, és a dir, allò que podríem qualificar com aspectes socials. Entre aquests elements determinants hi ha la pobresa, els dèficits educatius, la major part de la programació televisiva, alguns videojocs, l’augment de la societat “virtual”, i la crisi de la família o del sentit comunitari, entre molts d’altres.
Avui dominen els patrons de la violència i de l’agressivitat a tot arreu, sense gaires filtres, i això ja ha demostrat que no produeix efectes benèfics. Com tampoc comporten res de bo els patrons del consumisme, l’evasió compulsiva, o la necessitat de motivar-se com a via fàcil i immediata per a ser feliç o per a fer alguna activitat.
En el difícil procés de formació de la personalitat dels joves cal molta dedicació, estima i sobretot saber educar. No vull ésser pessimista ni alarmista, però tenim, un repte difícil al que hem de fer front: l’educació de les noves generacions en valors, procediments i actituds humanes. I com ja he dit en altres ocasions: necessitem una lectura cívica, positiva i constructiva del món virtual que avui és el més real de tots per a molta gent jove.
I sobretot, en el procés de formació de la personalitat, cal tornar a les relacions humanes profundes, al diàleg sincer, a les relacions franques i al foment de les virtuts humanes, les quals només es poden aprendre amb el testimoni vital a la família, a l’escola o altres àmbits de socialització. Hem de situar les relacions humanes en un context de drets i deures per a tothom, superant l’actitud de la indiferència com a resposta a allò que no es comprèn, i no fomentar el desig de viure sense problemes, autèntica fal·làcia del nostre temps, que tot tingui una utilitat immediata o el deixar-nos endur per un domini de la tecnologia sobre l’humanisme, especialment en l’actual món cibernètic. En aquest i en altre àmbits, com es diu vulgarment: “tonteries les justes”.
