Montserrat Carreras Colomer (Epsom, comtat de Surrey, Anglaterra, 1941) és filla de Mari Pepa Colomer, la primera dona aviadora catalana de la història, i de Josep Carreras, també pilot excepcional. Ella i el seu germà Richard són fills de l’exili. Va treballar durant quaranta-cinc anys a la Cambra de Comerç d’Espanya a la Gran Bretanya. En aquesta entrevista ens apropa la figura de la seva mare.
Vostè és filla de pares catalans, però ha viscut sempre a Anglaterra. Quan li pregunten per la seva identitat, què respon?
El meu germà i jo vam néixer a Anglaterra a l’inici de la II Guerra Mundial. La nostra mare era una dona estrangera que va haver d’aprendre els costums i la llengua d’un nou país. Els nostres pares no podien tornar a Catalunya perquè eren exiliats i, per tal de trobar feina a Anglaterra, necessitaven la nacionalitat britànica, la qual, òbviament, a causa de la guerra, va trigar uns quants anys a arribar. Era molt important que nosaltres, els nens, aprenguéssim l’anglès —de fet, vam ser decisius a l’hora d’ensenyar la llengua a la nostra mare mitjançant els llibres que portàvem de l’escola. Ara bé, sempre que el pare era a casa, un cop arribat dels seus llargs viatges, parlaven entre ells en català i així és com, el meu germà i jo mateixa, en vam aprendre una mica. Per tant, per respondre la teva pregunta, haig d’admetre que soc britànica d’educació i catalana de sang.
Els orígens sempre estiren…
Després de vuitanta anys, nosaltres, els seus fills, podem dir que no ens va ser donada l’oportunitat de viure a Catalunya o a Espanya. En els anys setanta, amb la vinguda de la democràcia a l’Estat, els nostres pares van ser més coneguts i les nostres arrels van esdevenir més entenedores. Hem viscut bé al Regne Unit. Ens hauria agradat de poder conèixer la llengua i la cultura catalanes, però, per diferents circumstàncies, no va ser possible. Al llarg dels anys, la vida ha canviat considerablement en tots dos països. Nosaltres no podem moure el rellotge cap al passat, però sí que els nostres fills tenen ganes de seguir els seus orígens i de viure a Catalunya.
Què és el que més agraeix als seus pares?
La seva resiliència. És admirable l’energia que van destinar a resoldre els obstacles —molts— a que hagueren de fer front: van patir dues guerres consecutives, van perdre la seva pàtria, van haver de guanyar-se la vida i criar dos nens… Un cop acabada la guerra mundial, en Jep, el meu pare, va haver de buscar feina. Encara que tenia unes qualificacions molt millors que d’altres, a ell, el rebutjaven perquè no tenia la nacionalitat britànica. Finalment va trobar feina en companyies aèries estrangeres, però això el va portar a estar fora d’Anglaterra durant llargs períodes de temps. La meva mare, mentrestant, sempre estava pendent de nosaltres.
Quins són els primers records que li venen al cap quan mira la seva infantesa?
Al principi vàrem haver de viure en diferents hostals fins que, en acabar la guerra, finalment, poguérem comprar una casa. Era una casa perfecta. Es trobava al costat d’unes botigues i de l’estació de tren, la qual cosa ens facilitava l’anada a l’escola. En aquella època la mare va adquirir un gos labrador, que solia córrer al seu costat, per la vorera, mentre ella anava amb bicicleta. Era coneguda com «la dona estrangera amb el gos». Quan anava a passejar pel parc amb l’animal, mentre caminava, ella feia mitja, que sempre es convertia en una peça de roba per a nosaltres. Era una persona estalviadora i en Jep sempre li enviava diners per poder pagar les despeses que teníem, per tant, encara que rarament estiguessin junts, varen poder permetre’s una vida raonable.
Parlem de la seva mare. Què en destacaria?
La mare era la persona més normal que un es pot arribar a imaginar. Tot i que va viure dues guerres, mai no es queixava de res i sempre acceptava tot el que la vida li donava. S’adaptava a tot. Feia que tot semblés natural, divertit. Tot s’ho mirava amb bons ulls. Res no li preocupava. Res no l’aturava.
La passió per volar, ja la portava a dintre de ben petita…
I tant. A vegades em parlava del seu primer «vol», que va ocórrer quan tenia vuit anys: va saltar del segon pis del balcó de casa seva, esperant volar, amb un gran paraigua. Va resultar, però, que es va desplegar a la inversa i «l’aterratge» va acabar malament: amb les dues cames trencades.
Expliqui’ns algun altre episodi d’aquells anys que tingui un més bon acabament.
La meva àvia —la seva mare— sempre estava malalta. El meu avi els portava, a la mare i al seu germà, a fer passejades per la Rambla de Barcelona. Moltes vegades, però, anaven al Cafè Els quatre Gats, al carrer de Montsió, i es trobaven amb artistes ben coneguts, amb qui l’avi tenia amistat, com Picasso, Iturrino, Maestu, Dalí, Miró… I allà els donaven alguns esbossos, els quals, malauradament, es van cremar durant la Guerra Civil, excepte un, pintat per Francesc Iturrino, que està col·locat en una paret de casa i que és el retrat de quan la mare tenia quatre anys.
Com va anar entrant en el món de l’aviació?
Ella passava les vacances a Calafell, on tenia molts amics. Un cap de setmana, un dels nois que normalment hi trobava, no hi era. En retrobar-se, va preguntar-li on havia estat. Ell li va contestar: «volant». La curiositat la va portar a demanar-li que la portés al camp d’aviació i va ser allà on va conèixer Josep Canudas, el fundador de l’aeròdrom del Prat, que va quedar gratament sorprès per la passió que mostrava la mare pels avions i, encara que només tenia disset anys, li va oferir un vol de prova.
Mentrestant la seva mare —l’àvia de vostè— l’havia apuntat al col·legi de la cultura, però ella, d’acord amb el seu pare, tenia altres intencions…
Així va ser. El 19 de gener de 1931, tan sols tres mesos després de la trobada amb Canudas, un grup de reporters i fotògrafs li van demanar que fes una exhibició. Va realitzar unes acrobàcies aèries impressionants, amb moviments fantàstics, espirals, bucles, aterratges seguits de diferents enlairaments. Ella gaudia mostrant les seves habilitats de vol. Sense ser conscient del que suposava tot allò, li van dir que havia superat l’examen de la seva vida: havia aconseguit la llicència corresponent i la van enregistrar com la primera dona pilot de Catalunya.
Per tant…
Va ser una pionera en el paper de la dona en el món de l’aviació. La seva mare, però, no en sabia res. Imagina’t la sorpresa, immensa, que es devia endur en agafar La Vanguardia del dia següent i veure la seva filla, vestida d’aviadora, a la portada del diari, on ocupava tota la pàgina.
Hi deu haver anècdotes a gavadals…
Els taxistes la portaven a l’aeròdrom sense haver de pagar. Només volien el seu autògraf. I, després, quan va poder conduir un cotxe, els instructors li varen donar el carnet sense haver de fer l’examen, perquè deien que si podia fer volar un avió, per força havia de saber conduir un cotxe.
I més endavant es tragué la llicència comercial.
Sí, a fi de poder ensenyar a volar pilots joves i de poder portar passatgers, va haver de fer moltes més hores de vol. Va haver de trobar diferents maneres d’aconseguir-ne. Va tenir la sort que els mecànics sempre tenien avions que necessitaven ser provats i aquesta tasca, normalment, l’oferien a ella. També va fer vols a nivell individual: tirava pamflets de propaganda o volava amb anuncis propagandístics. El setembre de 1933 va obtenir la llicència comercial, amb la qual cosa encara va fer més història perquè va ser reconeguda com la primera dona pilot que assolia aquestes fites, tant a nivell de Catalunya com d’Espanya.
Va ser una dona molt popular en la Barcelona dels anys trenta…
Sí, molta gent volia veure-la actuar i conèixer-la i es desplaçava a l’aeròdrom. Feia vols amb nens que tenien tos ferina. El fet de poder volar alt facilitava que els desaparegués la tos. També va començar a fer classes a pilots nous i gaudia de la vida social amb banquets, dinars sopars, presentacions…, tots organitzats en honor seu en llocs importants, com per exemple grans hotels. Va esdevenir la noia més popular de Barcelona i el seu món es va convertir en un conte de fades. Va participar en moltes competicions i va guanyar molts trofeus.
I va arribar la Guerra…
El juliol de 1936, com que era una pilot qualificada, la varen mobilitzar a la milícia com a part de l’esquadró militar. La carta informativa que li va arribar a casa anava adreçada al Sr. Don Mariano Colomer Luque. Segurament no podien acceptar que fos una dona. La seva missió consistí a comprovar bombes, a fer volar avions ambulància, a transportar soldats ferits als hospitals… i a ensenyar nois joves a esdevenir pilots en períodes curts de temps, la qual cosa no li agradava gens perquè el seu cor li deia que no estaven prou preparats per al combat i, fàcilment, podien caure ferits o morts.
Va ajudar molta gent a travessar els Pirineus…
Sí, moltes persones. Alguns anaven a casa de familiars o amics; altres, a camps de refugiats. Ella mateixa es va trobar que no podia tornar perquè era una persona buscada. Es va adonar que, si ho feia, s’arriscava molt. Fins i tot el general Queipo de Llano, que feia retransmissions periodístiques de mitja hora, havia arribat a dir que volia fer una cartera amb la pell d’aquella dona que s’anomenava pilot. En acabar-se la Guerra, s’exilià a Tolosa de Llenguadoc i, més tard, a Anglaterra, amb el seu professor d’aviació i futur marit, el pilot Josep M. Carreras Dexeus, el meu pare, que treballà com a pilot privat de Lord Beaverbrook fins al començament de la Guerra Mundial, quan aquest polític fou nomenat ministre de Producció d’avions de Winston Churchill.
Parli’ns una mica més de la seva vida a Anglaterra.
Els inicis no foren gens fàcils. A Anglaterra ella es va quedar tota sola en una habitació petita, amb una bicicleta i aprenent a viure a la manera anglesa. De seguida va arribar la II Guerra Mundial i ella i el pare es varen poder ajuntar amb ATA (Air Transport Auxiliary), que era part de la RAF (Royal Air Force). No obstant això, el pare no veia bé que quedessin tots dos separats i que poguessin morir —ella tot just acabava de sortir de la guerra civil d’Espanya.
No es devia quedar amb els braços plegats?
El seu caràcter resolutiu es va posar de nou manifest quan, estant embarassada, va agafar la bicicleta per anar a donar a llum el seu bebè (al final va ser una bessonada) sota el soroll de les bombes. Això era el gener de l’any 1941. Aquells anys de guerra, en Jep estava establert a Escòcia volant per ATA, i Lord Beaverbrook ens va ajudar que poguéssim fer el trasllat d’Epsom a Escòcia (a prop d’on vivia el pare), on nosaltres vam passar els nostres primers anys. En finalitzar la Guerra, l’any 1945, vam tornar a Londres i ella va buscar un habitatge. Llavors va deixar definitivament de volar. La llibertat dels cels l’havia portada a agafar-se la llibertat de la terra.
A mesura que el temps passava, va ser reconeguda com una «Super Àvia» per tothom qui la coneixia. Per què? Ens ho pots explicar?
A ella li encantaven les aventures. N’explico algunes: un cop va obtenir el carnet de conduir a Anglaterra, solia portar nens a l’escola amb el seu mini i els anava a recollir. Li agradava molt conduir. Era la seva il·lusió. En aquell temps no es feien servir els cinturons de seguretat i, a més, ella viatjava amb el gos i dues nenes al davant i sis nens al darrere.
Realment era una àvia diferent…
En una ocasió, quan portava els seus nets al cotxe, un home, amb una pistola, la va aturar. Sense dubtar, ella li va dir que pugés al vehicle i el va deixar al següent lloc que va poder. Per algú altre, això hauria pogut ser un incident traumàtic, però, per a ella, va ser només un capítol més de la seva vida. Va passar moltes estones portant nens amunt i avall de Londres i allà on necessitessin anar. Tothom, a les escoles, la coneixia com la «Super Àvia» i així és com era coneguda.
On va viure la Mari Pepa els últims anys de la seva vida?
En Jep va morir al seu pis de Cap Salou l’any 1982. Acabava de completar, amb la mare, una ruta de tres setmanes per diferents països d’Europa que l’havia portat a visitar amics exiliats, com Pepa Monés, esposa de Josep Canudas, a Friburg. Canudas havia mort l’any 1975 en aquesta ciutat suïssa. En tornar a Anglaterra sense en Jep, la mare no podia afrontar la vida tota sola, així que va venir a viure amb nosaltres a «Lomond» (nom de la casa i de l’hípica), on tenim un centre de cria de cavalls espanyols, el qual està gestionat per la meva filla Alex-Nuri, que també donava classes regulars d’equitació a Mari (la seva àvia). Així doncs, la Mari també es va convertir en una genet experta. De la mateixa manera que, en la seva època, avió i pilot eren un; a l’equitació, cavall i genet, també.
Creu que és prou coneguda i reconeguda la figura de la seva mare a nivell de Catalunya?
La seva història roman per sempre, és viva i es manté present en la memòria col·lectiva de Catalunya. A Anglaterra el seu nom no és conegut, excepte per algunes persones, que la veien com una dona diferent i extraordinària. No obstant això, quan va morir, l’any 2004, al seu funeral hi van assistir unes dues-centes cinquanta persones. Va ser una ocasió molt entranyable i va demostrar que era una persona molt especial. A més, cal dir que la mare surt dibuixada en el mural de mosaics de Notting Hill, a Londres, que és un lloc molt visitat.
Està enterrada a Reus. Quins vincles tenia amb la capital del Baix Camp?
La família del meu pare era propietària d’una masia Romana a Reus, Mas de Valls; per tant, encara que era de Barcelona, també se sentia reusenc. En Jep fou enterrat al cementiri de Reus. I per tant, quan la nostra mare va morir, el 2004, ens va semblar que havia de ser enterrada amb en Jep. A més, a Anglaterra, no teníem lloc per a ella al cementiri i, per tant, tenia tot el sentit que tornés a la seva terra natal. La làpida porta el nom de tots dos.
Ens podria explicar algun episodi poc conegut de la seva mare?
En la celebració del seu vuitantè aniversari, li vàrem regalar un viatge en globus. També va fer el seu darrer passeig a cavall, sota l’atenta mirada de la seva neta Alex-Nuri. En els anys següents, però, no tot van ser flors i violes.
Per què ho diu?
Un dia ella donava menjar als cavalls de casa. Aguantava una galeta en el palmell de la seva mà. De cop, un semental es va emportar la galeta… i el seu dit gran. De seguida vàrem anar a l’hospital, amb l’esperança que li poguessin inserir el dit, però ella, llavors, ja era massa gran i fràgil per suportar una operació d’aquelles característiques.
Quin greu.
Sí. També hi ha haver un altre episodi que ens va causar preocupació. Un dia va marxar amb el seu cotxe a fer uns encàrrecs. Se suposava que havia de tornar a les 8.30 del vespre, però no ho va fer. En no tenir notícies seves, vàrem avisar la policia, que va sortir a buscar-la. Fins i tot, a les 6.00 del matí del dia següent, un helicòpter va anar en cerca d’ella. Per sorpresa nostra, però, a les 8.30 del matí, ella va aparèixer de sobte, amb el seu cotxe. No ens va poder confirmar què li havia passat. El seu únic comentari fou que havia tornat a l’hora acordada, tal com havíem quedat. L’únic detall era que eren les 8.30 del matí i no pas del vespre. Després d’aquest episodi no ens va quedar més remei que prohibir-li que conduís, tot i que sabíem que seria molt dur per a ella.
Ens imaginem, però, que no es devia rendir?
No. De cap manera. Com que li encantava estar fora de casa, en Víctor, el meu fill petit, que té un negoci de transport de cavalls, sovint venia a buscar-la. Se l’emportava amb el camió i ella l’acompanyava pels diferents llocs on els duia la feina.
En el moment de fer aquesta entrevista vostè es troba a Cap Salou, amb el seu germà Richard, on passen uns dies de vacances. Algun cop ha pensat a venir a viure a Catalunya?
Moltes vegades. El trasllat, però, és difícil. Ara bé, cada any passem uns dies a l’apartament dels pares a Cap Salou. Ara mateix estic amb tràmits per a l’obtenció del passaport espanyol, però exigeixen que renunciï al meu passaport anglès. Això sí, un fill meu, en Ricardo, viu prop de Mora la Nova ja fa uns quatre anys. Ell, la seva dona i la seva filla són els primers a començar aquest viatge de retorn a les arrels.
Moltes gràcies, benvolguda Montserrat! Best wishes!
