Hi ha una moral llibertina a la Universitat que és pensar que pots entrar a classe quan et vingui de gust. És la universitat, diuen. Sí, és la Universitat. I representa que tothom que hi arriba ha de tenir un mínim nivell del que en diem “saber fer”. I un saber fer, és ser puntual.
Avui, per culpa del tren que ha arribat tard i del metro que s’ha aturat deu minuts a l’estació d’Urquinaona (L1), he arribat a dos quarts de nou a classe. El professor, quan he entrat a l’aula m’ha dit, amb bones maneres, que no podia entrar perquè la classe comença a les vuit i que hom no s’hi pot presentar mitja hora tard. Ho he entès, li he demanat disculpes i he anat a la Biblioteca de la Facultat.
Hi ha una mania pròpia dels joves d’avui que és pensar que a la Universitat hom pot entrar i sortir de la classe quan li dóna la gana. Com si fos una casa de barrets sense mestressa. A més, quan entrem som pocs els que saludem. La majoria entra com un lladre a casa veïna, sense dir res, de puntetes i amb la caputxa al cap, no sigui cas que el reconegui el professor.
Hi ha una manera de fer que és ser puntual. M’encanta la puntualitat. A casa, es dina a les dues i es sopa a les nou. A casa l’àvia els diumenges dinem a dos quarts de tres, a casa els tiets dinem també a dos quarts de tres. Si no estàs a taula quan toca, et cau allò que en diem “bronca”. Hi ha, per contra, cases on no hi ha puntualitat. On els pares et criden a sopar a les nou i tu baixes a les deu. I així anem, pensant que pots entrar a classe a l’hora que et vingui de gust.
Ja ho he dit molts cops entre els meus amics: cinc minuts de retard són acceptables, deu són un cafè que ha de pagar qui fa tard, i més de vint minuts es compensaran al llit (si qui fa tard és dona, és clar).
