José Mario dos Santos Moruinho, fill de pare futbolista (jugava de porter), i de mare professora, començà en el món del futbol fent informes dels rivals de l’equip als que s’enfrontava el seu pare. Llicenciat en ciències de l’activitat física va obtenir el títol de director tècnic de la UEFA i va començar a entrenar en un equip de categories infantils. A principis dels anys 90 comença a fer d’assistent de l’entrenador del Vitòria Setúbal. Unes temporades després passa a fer d’ajudant de sir Booby Robson a l’Oporto i al Sporting de Lisboa, fins acabar al F.C.Barcelona. En l’etapa de l’anglès a la banqueta del Barça l’equip aconsegueix la Copa del Rei, la Supercopa d’Espanya i la Recopa. La temporada següent arriba Van Gaal i Mourinho continua formant part de l’staff tècnic de la primera plantilla blaugrana, aquesta vegada però, com a analista dels rivals. Després de dos anys fent aquesta tasca, l’any 1999, degut a la marxa de Koeman, aconsegueix ser el segon entrenador del primer equip blaugrana. Durant la temporada 1999/2000 el Barça no assoleix cap triomf i Van Gaal presenta la dimissió. Amb ell també marxa el tècnic portuguès. En total, Mourinho aconsegueix amb el Barça: dues lligues, dues copes del rei, una recopa d’Europa i una Supercopa d’Europa. Durant l’estiu del 2000 sir Bobby Robson li ofereix la possibilitat de fer-li d’assistent a la banqueta del Newcastle, però el portugès, convençut que li toca fer el salt a primer entrenador rebutja l’oferta. La temporada 2000-01 la comença sense equip, però els mals resultats del Benfica, fan que el president faci fora l’entrenador i el col·loqui a ell a la banqueta. Mourinho firma amb el Benfica per una temporada. Mentre fa d’entrenador se celebren eleccions al Benfica i surt elegit un nou president. Degut a aquest canvi institucional Mourinho vol assegurar la seva continuïtat en el club i li ofereix al nou president la possibilitat d’ampliar el seu contracte, però ens els plans de futur del nou president no hi entra Mourinho, i aquest acaba plegant a principis de desembre havent dirigit només nou partits. La temporada 2001-02 la comença entrenant al Uniao de Leiria, un equip modest de la Primera Portuguesa. Amb aquest equip aconsegueix arribar a meitat de temporada com a cinquè classificat. Aquest bon resultat li obra les portes de l’Oporto club pel que fitxa el gener del 2002. La temporada següent aconsegueix els seus primers tres títols com a primer entrenador: la lliga de Porutgal, (aconseguint 83 punts, el que suposava un rècord històric), la Copa de Portugal, i la UEFA. La temporada 2003-04 aconsegueix dos títols més: la lliga de Portugal i la Lliga de Campions. L’any 2004 Mourinho abandona l’Oporto direcció Londres, fitxa pel Chelsea de qui pocs mesos abans havia dit que no li feia massa gràcia la idea de que darrere hi tingués un inversor amb tants diners perquè si les coses anaven mal dades, aquest podria fer-se enrere. En el moment d’arribar al Chelsea es converteix en l’entrenador més ben pagat del món. En la primera roda de premsa ja deixa mostra de la personalitat que veurem durant els propers anys, es dirigeix a la premsa dient “Please don’t call me arrogant, but I’m European champion and I think I’m a special one”. A partir d’aquest moment la premsa britànica li penja l’etiqueta de ‘The Special One’. El primer equip tècnic que conforma al Chelsea està format per homes que encara avui l’acompanyen com són Rui Faria i Silvino Louro. En aquest equip també hi ha un jove Villas-Boas que anys més tard farà de primer entrenador de l’equip de Londres. Aquella mateixa temporada ja guanya la Premier League i la Copa de la lliga. Durant aquesta etapa el seu màxim rival és el Manchester United, entrenat per sir Alex Ferguson, amb qui l’uneix una gran amistat. La temporada 2007/08 el Chelsea aconsegueix un rècord d’imbatibilitat com a local, després d’aconseguir evitar la derrota en 64 partits. El 20 de setembre del 2007 Mourinho abandona el Chelsea. En total, amb el club anglès aconsegueix guanyar: 2 Premier League, 2 Copes de la lliga, 1 Community Shield i 1 FA Cup. Durant aquesta etapa ja protagonitza escenes desagradables com les rodes de premsa prèvies i posteriors a partits contra el Barça o com el rebuig públic de dues medalles després de proclamar-se campió de la Premier League, sota l’argument que aquella medalla ja la tenia i no en volia una altra d’igual.
Amb un currículum força espectacular i amb clares mostres d’un caràcter bastant especial, Mourinho passa la temporada sense entrenar. Durant aquest període se’l relaciona amb infinitat d’equips (fins i tot amb el Barça), però finalment l’estiu del 2008 fitxa per l’Inter de Milà.
Amb l’equip italià també aconseguiria un bon nombre de títols, de fet, a la primera temporada ja aconsegueix la Supercopa d’Italia i l’Scudetto. La segona temporada aconsegueix el triplet, això és, Scudetto, la Coppa d’italia i la Lliga de Campions. És just després de proclamar-se campió d’Europa que fa públic que vol abandonar l’equip italià per entrenar el Madrid, club pel qual fitxa quatre dies més tard. Amb l’equip blanc guanya 1 Copa del Rei, 1 Lliga i 1 Supercopa d’Espanya. Aquesta setmana Florentino Pérez fa pública la marxa de Mourinho, s’especula que l’entrenador portuguès tornarà al Chelsea.
M’agradaria comentar el Mourinho entrenador, i m’agradaria fer-ho sense haver d’entrar a valorar el Mourinho personatge, però malauradament pels interessos del futbol, molt em temo que el personatge ja s’ha menjat l’entrenador. Des del meu punt de vista, Mourinho ha estat un excel·lent entrenador, aconseguint nivells de compromís altíssims en els seus equips, amb un estil de futbol molt ben definit, serà poc vistòs i tot el què vulguin, però l’avala la consecució de trofeus. Defenses fortes i contundents, dos pivots de contenció, amb un d’ells més creeatiu, i a partir d’aquí homes ràpids en velocitat tant de cursa, com d’execució. Un autèntic espectacle, el contraatac portat al màxim nivell.
El problema de Mourinho ha estat voler interpretar el personatge de dolent de la pel·lícula de portes en els darrers clubs on ha estat. I, en tant que dolent de la pel·lícula, ha hagut de fer-se el xulo, el prepotent, el cregut i així un llarg nombre d’adjectius de dubtable honor. De fet, el portuguès tenia una estratègia clara que es basava en dos pilars (parlo en passat perquè em sembla que ara, després del seu pas pel Madrid se l’haurà de replantejar): De cara a la premsa i afecció ell era el culpable dels resultats negatius de l’equip, tota la pressió per guanyar que exercien premsa i afició se la posava a ell i així n’alliberava als jugadors. D’aquesta manera també aconseguia la fidelitat dels seus jugadors. De fet amb aquests hi anava de cara i els hi deia les coses pel seu nom. També amb aquests seguia una regla bàsica: estàs amb ell o contra ell. Amb aquesta estratègia va aconseguir guanyar-se mala fama entre la premsa i les afeccions rivals, protagonitzant episodis surrealistes, sobretot en rodes de premsa i gestos cap a l’afició contrària, però també va aconseguir uns lligams emocionals molt forts amb determinats jugadors (cal recordar les llàgrimes de Materazzi en el moment que Mourinho li diu que abandona l’Inter de Milà, o només cal escoltar les meravelles que en diu Drogba) i amb la pròpia afecció. La sensació que transmet en aquest sentit és que es capaç d’aconseguir el compromís personal de la majoria de jugadors dels equips que ha entrenat, i el cas més clar és el del Madrid. Aquesta relació tan forta però comporta efectes negatius. El problema principal és que tot depèn massa d’ell mateix. Arriba a un nivell en el que ell és el centre de l’entitat, fa i desfà com vol; i ho fa gràcies a la permissivitat del president de l’entitat que li ho refia tot, en el que per mi és una clara mostra del seu poder de persuasió. Crec que Mourinho és dels que et ven una idea i no només te la creus, sinó que la defenses amb ungles i dents. Així doncs, amb el permís del president per fer i desfer construeix un escenari del qual només ell n’és l’escenògraf, ho controla tot i si alguna cosa se li escapa s’ho peta (Valdano, Zidane, per exemple). Això amb el Chelsea i l’Inter ho havia pogut aconseguir amb un grau elevat d’èxit, però al Madrid, en canvi, no. De fet, el pitjor Mourinho es veu al Madrid, tant el personatge com l’entrenador. El personatge perd els papers en nombroses ocasions tant al terreny de joc, com a les rodes de premsa o esperant àrbitres als garatges dels estadis. L’entrenador acaba plantejant malament partits de cabdal importància per l’equip, per exemple, els partits contra el Borussia de Dortmund.
Però no cal oblidar que Mourinho arriba al Madrid per intentar frenar el F.C.Barcelona de Pep Guardiola que acaba de guanyar sis títols en un any. Per intentar assolir el seu objectiu crea la idea de que el Barça mai és perjudicat pels àrbitres, que es afavorit pels estaments futbolístics, etc. Aquesta idea la ven als seus jugadors i se la creuen. Així es planten al Camp Nou i perden 5 a 0. A partir d’aquest moment decideix posar un ingredient més a la seva tàctica per vèncer al Barça: la violència. Violència física i verbal, per terra, mar i aire, que hauran de portar a terme els jugadors i que ell mateix exemplificarà en un lamentable episodi quan li posa el dit a l’ull a Tito Vilanova. En aquest sentit caldria un altre article per avaluar la conducta lamentable d’alguns jugadors del Madrid i del mateix Madrid com a institució. Amb la tàctica de la violència per bandera aconsegueixen guanyar una Copa del Rei. Al mateix temps, porta a terme una guerra verbal de desgast psicològic contra Pep Guardiola; una guerra que malgrat Guardiola hi entra en comptades ocasions, acaba tenint l’efecte esperat. La temporada següent amb un Barça irregular aconsegueixen guanyar la Lliga, però això no seria més que un miratge. Aquesta darrera temporada no assoleixen cap títol. Això sí, ha aconseguit vèncer al Barça en la Supercopa d’Espanya, i al final ha aconseguit contrarestar el potencial de l’equip blaugrana en eliminatòries o partits únics. Tanmateix, aquesta temporada quan veu que degut al mal inici de l’equip a la Lliga aquest títol ja resulta impossible d’assolir, comença a preparar la seva sortida, per si de cas no guanyen ni la Lliga de Campions ni la Copa del Rei. Seguint doncs aquesta nova estratègia, assistim a les escenes més tràgiques del madridisme recent, amb un entrenador que es carrega públicament el tòtem vivent i capità de l’equip, dividint l’afició, aconseguint que uns li donin suport i els altres li girin l’esquena (heus aquí una mostra més del què dèiem de la seva capacitat per vendre idees i generar-ne fidels seguidors), carregant-se, també públicament, jugadors que li han estat fidels fins a l’últim moment, com Pepe, posant-se, definitivament, tota la premsa en contra, sortint al terreny de joc ell sol mitja hora abans del partit per aguantar una xiulada, etc. Escenes i situacions que ni en l’època de Gaspart ens hauríem imaginat.
Amb tot s’acaba una etapa per oblidar, que ha fet més mal que bé al Madrid, i que, encara que la pretenguin (Florentino i Mourinho inclosos) salvar recordant el títol de Lliga aconseguit amb el rècord de punts històric, no podran. El pitjor però està per arribar perquè Mourinho, com un tornado devastador, per club que passa club que arrassa, i el Chelsea i l’Inter de Milà en són la mostra clara.
Penso que el futbol ha perdut un gran entrenador i el món ha guanyat un personatge odiós. Mourinho geni i figura, The Special One.
