La recordo recordant-nos a tots, abraçant-nos a tots, somrient-nos a tots.
La recordo tractant-me sempre igual, quan vaig ser l’últim i quan vaig ser el primer.
La recordo satisfeta davant de milers corejant desitjos que ella corejava des de feia 30 anys.
La recordo entenent-nos i defensant-nos quan pocs ho feien.
La recordo tan fràgil i tan forta alhora.
La recordo fer d’allò petit una cosa tan immensa que semblava que sempre ho havia estat.
La recordo brillar entre molta gent.
La recordo a les fosques darrere d´un escenari escrivint notes.
La recordo creure en un discurs en el qual pocs van creure aquell 11S històric.
La recordo davant meu, somrient-me en aquella sala amb tan poca gent.
La recordo davant meu, somrient-me en aquella avinguda amb centenars de milers.
La recordo ser sempre valenta pels que mai van poder ser-ho.
La recordo tan feliç aquell estiu que vam demanar votar com mai.
La recordo tan preocupada aquells dies en què tot semblava impossible.
La recordo tan radiant aquell diumenge en què vam saber que tot era possible.
La recordo tan petita i tan gran en aquell escó.
La recordo sempre amable tot i saber que no sempre ho vèiem igual.
La recordo saludant-me aquell matí davant de casa seva carregada de bosses.
La recordo omplir sales parlant de cultura quan pocs ho feien.
La recordo sempre bastint ponts entre ribes que semblaven molt allunyades.
La recordo arribar a acords amb els qui no tenia res en comú.
La recordo essent un referent sense saber-ho.
La recordo parlant poc i escoltant molt.
La recordo fent callar a qui cridava, gairebé xiuxiuejant.
La recordo aparèixer en un acte i seure a la darrera fila.
La recordo al costat de Torra mirar amb tant afecte a Cruixart que només la podies mirar a ella.
La recordo demanar aplaudiments sempre per als altres, tot i que l’aplaudien a ella.
La recordo aquell últim dia oferint-me la seva taula de lluny en un menjador ple.
La recordo i com tants altres sempre ho faré.
Et devem un país Muriel. El que vas imaginar. Per a tots, per a tu, per tu.
