El cap de setmana vaig tenir el goig de poder assistir a un acte de reconeixement dels donants del Museu de Zumalakarregi a Ormaiztegi, al cor del Goierri guipuscoà. Va ser un acte entranyable, seriós, on tothom estava content. La direcció d’aquesta venerable institució ens hi havia convocat, n’érem de tots els racons de Euskal Herria, un d’Osca, etc.
Els carlins amb tres guerres, desenes de diputats i milers de regidors i batlles fóren una important força política i militar tant al País Basc com a Catalunya. Els seus postulats polítics són molt allunyats dels meus, allò de ‘Déu Pàtria, Rei i Furs’, el que ara com ara no atreu quasi a ningú. Però hi hagué un temps que quasi ocuparen mitja Catalunya i Euskal Herria. El seu primer pretendent va arribar a les portes de Madrid. Aquesta part de la nostra –recent- història resta pràcticament oblidada. Les nostres comarques patiren des de 1833 a 1878 tres guerres, aixecaments de partides constants, fam i destrucció. La Fundació Ribalta del Solsonès va fer alguns interesants seminaris sobre la història carlina i ben poca cosa més.
Per saber i conèixer el nostre passat cal estudiar, sempre la nostra història, no per fer-ne bandera partidista, sinó per no caure en els mateixos errors. Rere cada pretendent per manar a Espanya hi havia un model polític. Els carlins volien seguir amb l’Antic Règim i els liberals volien transformar les estructures d’estat per poder seguir controlant-ho tot. Ara, el que a mi sempre m’ha sorprès, indignat i he trobat nefast es que membres de la mateixa família de Borbó fessin lluitar per ells a milions de ciutadans amb milers i milers de vides perdudes, destrucció, exili, gana i calamitats. El conflicte dinàstic, enfrontà a germans contra germans, per uns reis estranys i, a més, molt aliens en el cas de Catalunya o Euskal Herria.
Però per saber-ne els orígens, com fou el desenvolupament de les guerres, la transformació de la societat i els seus ideals, calen institucions com el Museu Zumalakarregi. A Catalunya no en tenim encara cap. Vull remarcar que aquest museu posseeix un fons de documentació i biblioteca impressionant, fet amb la feina del seu equip: Mikel, Lourdes i Ane.Sempre he cregut que els arxius públics han de ser aquelles eines que ajudin a entendre i estudiar el nostre passat. Amb aquest Arxiu Museu la cosa és evident.
L’acte fou introduït per Mikel Alberdi, que féu una visita guiada. Fou presidit per dues electes guipuscoanes: Ikerne Badiola, Diputada de Cultura, Joventut i Esport de la Diputació Foral de Guipuzkoa i la batlle de Ormaiztegui, Rosa Urkia. Una gran festa per la història del segle XIX, per reconèixer la feina que el museu fa, i tots els donants restàrem molt més que agraïts.
PS. El vídeo que acompanya aquest article no és un vídeo oficial del Museu Zumalakarregi, .
