Que té Montserrat que tots els polítics, del color que sigui hi volen ser a primera filera?
Aquest diumenge s’ ha inaugurat l’ orgue de Montserrat, no volia pas perdre’m aquesta ocasió per apropar-me a la muntanya i aprofitant la invitació al nostre digital m’ hi he arribat. He tingut la satisfacció de saber que a la comunitat hi ha al menys un monjo periodista Fra Òscar Bardají.
Faig un quart tard. A corre-cuita com un futurista he anat de l’aeri al telefèric i d’ allí al cremallera. A dalt he hagut d’acreditar-me per segona vegada, ja ho havia fet a l’ agafar els sistemes de transport dignes de Metropolis.
Ser periodista d’ un mitjà com El Matí permet que desprès de passar per tres controls puguis accedir al temple. És la força del quart poder, que encara es manté, malgrat els intents de treure-li l’ hegemonia en la relació entre el poder i el poble.
Què fa que un diumenge a la tarda es reuneixin polítics de tots els colors a un temple?
Què és el que fa que en Montilla vagi a Montserrat si no passa del primer verset del Virolai?
Els que creguin que al ser president del patronat hi ha de ser s’erren, hagués pogut delegar-ho en qualsevol altra.
El cert és que el seus votants no valoren la espiritualitat com un element central de la seva ideologia, ans al contrari. Potser Montserrat li aporta centralitat? és la dimensió catalana?, potser és el mató?, son els estomacals aromes?, és la coca montserratina?.
Una cosa o altra ha de ser perquè aquesta gent acostumada a fer càlculs de rendibilitat de les seves accions si no en treiessin un profit no hi pujarien, de ben segur. A dalt hi ha poder.
No vull dir que em facin nosa allà. De bon grat veuria una professió de Fe espontània com la del Baltasar demanant pluja a la Verge, o una crida a la defensa de la dignitat catalana enfront al tribunal constitucional feta pel Montilla desprès d’ una visita al cambril, tots sabem que de miracles la Moreneta en fa.
Heus ací que tenim la plana major de Catalunya dins l’ església i a fora els pelegrins que no hi poden entrar es queixen decebuts – Ens ho haurien d’ haver avisat a baix, es el comentari mes freqüent.
Ni pantalles, ni vídeos, ni un trist altaveu per transmetre la música i fer notar als de fora que si no son dins no és perquè se’ls exclogui. Les portes del cel deuen ser així de dures.
Un moment com l’ actual en que el descrèdit de la classe política és sobre la taula, poc favor fa la distancia entre els polítics i el poble que imposen les mesures de seguretat, que no son ni massa amables, ni massa ben vistes pel conjunt dels administrats que ho percebem com una barrera que impedeix de tenir un contacte normal amb aquells que ens demanen el vot i que acostumen a fer-nos promeses.
En un país tant petit com Catalunya, no té sentit totes aquestes mesures de seguretat amb controls, cotxes i policies que potser si s’ ho pensen ells que son policies secrets perquè la resta li veiem el pinganillo a l’orella i l’actitud xava del qui no ha acabat l’FP.
A altres països aprofitarien la petita dimensió per augmentar la proximitat amb la gent. enlloc de barreres per mantenir la distancia entre uns i altres, però això potser és per parlar-ne un altra dia. Ara toca parlar de l’ orgue. Al·leluia!
És monumental com la basílica, monumental com les vistes des del cim , monumental com el mateix conglomerat de la roca, monumental per a ser ofert a una petita, negre, Verge, que transcendeix la fusta de la que és feta per a ser essència espiritual. La Fe dels catalans.
Resulta que els orgues també tenen nacionalitat. Aquest és català i té cadireta, que destaca com un fet diferencial vers als orgues castellans i alemanys. Així ho ha volgut indicar el constructor.
3 anys de feina 12 tones de materials nobles, tot i que el que realment importa en un orgue es el seu so i aquest sona com els àngels de l’ escolania. Les notes s’enlairen penyes amunt elevant-se cap el cel.
Durant tot el concert he estat situat a la capella lateral de Sant Jordi, presidida per un altar amb un fèmur i el rostre i les mans de Crist en baix-relleu al formigó.
A l’entrada de la capella, un poema d’ Espriu diu:
“…Allibereu-nos del drac de la ira
de l’odi entre germans,
i de tot altre mal,
ajuda’ns a merèixer la pau
i salva la parla
de la gent catalana,
amen.
I malgrat el temps transcorregut la pregaria segueix tenint tot el sentit de ser resada a Sant Jordi.
Ara Ja tenim més veus que s’alcen juntes, ja tenim orgue a Montserrat. Que sigui joiós i esclatant el goig dels nostres cors.(cf.seqüència “Lauda Sion”. del parlament del Pare Abat)
Salveu la parla de la gent catalana, Amen.
