La situació actual de Catalunya, de la nació catalana, no s’acostuma a presentar en forma de binomi, com el que figura al títol que encapçala aquest article: “Nació dominant, nació dominada”. Ambdues nacions estan implicades en un combat existencial de conseqüències transcendentals, tant per a una com per a l’altra.
Si anem a l’arrel dels esdeveniments que s’han anat succeint en els darrers quatre anys, ens adonem que es tracta d’una contesa de magnitud històrica i de contingut existencial. D’una banda, l’Espanya imperialista –avui ja sense imperi-, que compta amb un Estat uniformador i dominador, que vol mantenir el territori que li queda en la forma uninacional que consagra la Constitució, i que ha de fer front a una ofensiva nacional catalana propera a l’estat d’insubmissió. D’altra banda, una nació catalana que ha arribat a la conclusió que no és possible un encaix racional a l’Estat espanyol, i que té la convicció que si no s’allibera del poder d’aquest Estat acabarà essent residualitzada.
Catalunya, avui, ha arribat a ser molt més conscient que fa quaranta, que fa vuitanta o cent anys enrere, de la seva capacitat de resistència davant la pressió de la nació castellano-espanyola dominadora. En definitiva, més conscient de la seva potència nacional. La voluntat de la nació catalana no ha pogut ser destruïda ni per insídies, ni per maquinacions, ni per decrets i lleis, ni mentides, ni denigracions, ni per la malèvola intenció de ser assimilada per la nació espanyola, cosa que és un autèntica proesa col·lectiva d’aquest poble.
Tractant d’explicar-se aquesta aptitud per a la subsistència, malgrat les repetides adversitats que se li han presentat en tots els temps, l’eminent historiador Vicens Vives afirma que a l’interior del poble català hi resideix un “cos místic” indestructible. Gràcies a ell, Catalunya ha sobreviscut a totes les tempestes històriques. Això els espanyols ni ho saben, ni ho endevinen. És lògic, perquè, amb alguna excepció, mai no han tingut interès a investigar què hi havia dins de l’ànima catalana.
Aquest increment de la consciència nacional amb vocació d’aconseguir la plenitud recolza, en el moment actual, primerament, en les institucions polítiques pròpies: el Govern de la Generalitat, encapçalat per un President decidit impulsor del procés d’autodeterminació, i en un nombre elevat d’Ajuntaments adherits a la causa independentista. En segon lloc, en una llarga llista d’entitats de la societat civil i en els sindicats majoritaris. I, en tercer lloc, i per damunt de tots els esmentats, recolza en la iniciativa popular que ha pres el nom d’Assemblea Nacional de Catalunya, de gran poder de seducció anímica i d’enorme capacitat organitzativa –ja demostrada.
El procés cap a la plenitud de la nació continua la seva persistent marxa cap endavant. Estem en un estadi d’aquest procés en què ningú que estimi aquest país no s’ha d’amagar, ni es pot distreure mirant cap a una altra banda. Ens juguem la continuïtat del país. Ens juguem la prolongació de la vida d’aquesta nació. És hora que els ciutadans, i els representants de les formacions polítiques que defensen la nació, responguin la pregunta essencial: què en volem fer d’aquest país?. I, alhora, les preguntes que giren al voltant d’aquesta primera: Superarem d’una vegada la nostra indecisió, la nostra imperícia, la nostra incapacitat, la nostra covardia polítiques? Estem condemnats per nosaltres mateixos a no tenir vida pròpia i a estar sotmesos al domini d’una nació que no és la nostra? No serem mai capaços de gestionar el futur d’aquesta nació i conduir-la a la seva plenitud?
Són preguntes que punxen com espases, però que no s’han d’eludir en aquesta circumstància singular que vivim. I sobretot, s’han de respondre amb la ment desperta i el cor amatent.
