Ja veuen, estimats lectors matiners: Nadal en 3, 2, 1… i ja hi tornarem a ser. Bon Nadal. Aquest no serà el Nadal de la independència, i segurament no n’hi haurà cap, pròpiament, de Nadal de la independència, no barregem; i perdonin que tirem “per elevació”: perquè el vertader Nadal de la independència va ser el primer, fa més de 2.000 anys, quan Déu decidí fer-se dels nostres i començar a patir com nosaltres i donar-nos, pel nostre lliure albir, la llibertat de seguir-lo. Per això, segurament, el Nadal sempre té un punt d’enyorança que acarona i fa eriçada la pell de l’esperança, i que la fa un retorn a casa que mai no serà complert del tot fins el darrer Nadal.
I el procés? Doncs ja veuen, a empentes i rodolons. Tots el voldríem girant més rodó, no cal dir-ho, però tots sabíem que no seria tan fàcil, que no ens trobarem la llibertat del nostre poble sota la manta del Tió, i segurament, portant-nos com ens anem portant, de poc servirà que la posem a la carta als Reis…
Proposaríem, nogensmenys, i després dels deguts actes de contrició, que tots ens féssim els bons propòsits de no perdre el bon humor, de no desorientar-nos fins al punt de no reconèixer els vertaders adversaris, i de no arribar a les mans amb aquells amb els que finalment ens les haurem de donar, a fi de bé. Ara que farà 100 anys de la Treva de Nadal, invoquem aquell esperit (i fem amnèsia, si els plau, de l’excepció que va ser en els nadals de la Gran Guerra…).
Que el Tió els sigui propici, que sentin l’escalf de la companyia dels que estimen i han estimat, i que l’Infant que cada Nadal torna (fixin-s’hi bé, sovint ho fa) els faci l’ullet des del Pessebre.
Bon Nadal!
