Desconec el que és passar un Nadal en família. Només ho he gaudit amb la més propera, amb els pares i el meu germà. Però no amb la resta de parents. Mai no n’he sabut l’origen d’aquesta mútua ignorància que també persistia en època nadalenca. Ara, passats els 50 anys, no tinc cap mena d’interès en saber-ne l’origen. És el que té bastir-se el món propi -intern i extern- amb aquesta marcada absència.
L’origen d’aquestes desavinences no s’arriba a saber-ne mai, s’hi barregen massa sentiments contaminats, massa tergiversació. Cadascú es queda amb la versió que prefereix creure, així un sent que té la raó i és en el bàndol correcte. Quantes històries familiars ens arribem a creure com a immutables i certes i quants cops són basades en falsedats o relats expressament tergiversats. Potser la realitat seria massa dura de pair.
Reconec que em dec haver perdut quelcom molt maco, és possible. Però també he tingut la immensa sort de no haver estat testimoni d’escenes/converses/
Els últims anys, quan dinava amb la mare i el meu germà (el pare feia molts anys que va traspassar), demanava un desig que mai no verbalitzava: que el Nadal següent fóssim els mateixos a taula i que no hi faltés ningú. Perquè per mi el Nadal era/és això: siguem els que siguem, estem junts i estem bé. Crec que si tots fóssim una mica més conscients de la fragilitat de tot plegat potser no ens amoïnaríem per bajanades ni ens discutiríem tant. O sí. L’ésser humà està fet per ensopegar amb la mateixa pedra una vegada i una altra.
Ja no tinc a cap dels meus i no n’he format cap família. Com s’hi fa front a la buidor que es fa més evident aquests dies quan falten els que estimes? No hi ha beuratge màgic, no tot serveix per a tothom, tots som diferents i alhora molt semblants. El primer que penses és en la fidelitat als teus, és a dir, ells voldrien que gaudís del Nadal de la millor manera possible. I això és el que intento fer, i me’n surto prou bé la major part del temps. Però ai, las. No hi ha res més tossut que la realitat que et colpeja amb estones d’absència, buidor i tristesa. És inevitable, no es pot esborrar, i és feina de cadascú transcendir aquests sentiments. Fer una mena d’alquímia per transformar la tristesa en acceptació i agraïment.
Hi ha qui és creient i la seva fe li serveix d’ancoratge. No és el meu cas. No sento que tingui una fe prou forta, en tot cas, les meves creences formen part de la meva intimitat. En el que sí crec és en l’amor que traspassa temps i espai. Ho dic perquè he sentit que els meus eren/són amb mi aquests dies. De fet, sempre hi són. Estic profundament convençuda que allà on són em protegeixen i vetllen per mi. I no puc sentir-me més afortunada i agraïda. Aquests dies nadalencs són una barreja d’enyorança, amor i agraïment. Agraïment per haver tingut una família com la que em va tocar. Amb molts de defectes, això sí. Però amb una humanitat i una dignitat immensa. Així que aquest Nadal he tornat a brindar amb ells, tot i que no hi fossin físicament. Malgrat l’enyorança que hi és present, l’amor guanya la batalla. És així com ho sento i com ho visc.
I sí, potser la vida no m’ha donat una xarxa familiar amb què comptar, però m’ha enviat uns amics que són els millors que puguin haver. Gent que em sosté, ara i sempre, perquè sempre hi són: l’Àngel, per sobre de tot; la Montse, la Sònia, el Xabi, el Marc, la Toñi. I els que em deixo.
Bon Nadal i Bon Any a tothom.
