Ho hem llegit a la premsa: aquest any no hi haurà pessebre, ni antic ni modern!, a la Plaça de Sant Jaume, centre neuràlgic de tanta història, manifestacions i celebracions. Al seu lloc hi posaran una estrella gegant que no té cap semblança, cap, amb l’estrella de Betlem. Déu-nos-en-guard que algú pensés que l’Ajuntament de Barcelona no és prou progressista, d’idees prou avançades. Com si el progrés i la imaginació estiguessin renyides amb la tradició que, precisament per ser-ho, es posa al dia cada any.
El pessebre és una tradició nadalenca ben arrelada a Catalunya que sempre ha tingut en alta estima Sant Francesc d’Assís, el seu inventor. Franciscana d’esperit, Catalunya sempre ha estat austera i discreta en les seves manifestacions, lluny de la quincalla de nou ric. L’estrella galàctica de grans dimensions proposada pel consistori barceloní és pretenciosa de concepció i gens d’acord amb l’esperit senzill i ecologista de Francesc.
Des d’una política ben planificada, a poc a poc es va fent una feina de miner per arranar, esmussar, les tradicions que fins ara hem compartit catalans de totes les procedències lligades al marc cristià amb el qual hem conviscut durant segles. Els temps canvien, però el sentit profund dels valors humans, no. El marc cristià ha donat un sentit espiritual a les festes i a les tradicions que s’han anat fent grans i estimades a través d’una manera pròpia de celebrar-les, i la manera catalana té les seves particularitats, es sigui creient o no. Perquè no podem pas pensar que els batejats en temps anteriors eren tots cristians de pedra picada: alguns, i potser més dels que ens pensem, ho eren de manera nominal, però igualment es felicitaven el Nadal i la Pasqua, menjaven neules i torrons o una mona amb independència de la seva fe més o menys tèbia o inexistent.
No té sentit, si no és polític, diluir com sucre a l’aigua les festes pròpies de Catalunya en nom d’una universalització impostada de la qual en resulta una uniformització en tots els camps que empobreix, i de quina manera, la cultura dels nostres temps ja prou depauperada i buidada d’humanisme, exhibint tan sols la carcassa i els lluentons. L’estrella que ens vol encolomar l’ajuntament barceloní no té la gràcia naïf ni la tendresa artesana del pessebre. Quant a qualitat artística té la volada d’una gallina i no inspira cap pensament que porti a l’esperit del Nadal: aquella època de l’any en què, sí, els cristians celebrem el naixement de Jesús. Això no deu pas ser una cosa tan estranya des del moment en què al calendari litúrgic de totes les religions s’hi celebren festes significatives. Per amabilitat i per respecte, felicitem les festes als seus creients, no pretenem pas que hi renunciïn com sí que de manera més o menys velada aquí algunes institucions ens imposen als cristians catalans, esporgant la visibilitat de les tradicions pròpies o substituint-les per artefactes aliens al nostre imaginari col·lectiu, ja prou colonitzat per la cultura anglosaxona. Perquè una cosa és, amb imaginació, recrear el pessebre, i l’altra és negar-lo.
