Un altre Pacte? Avui, ahir, abans d’ahir, a tothora sento els diferents debats a tots els mitjans sobre la Consulta i el Dret a decidir. Que si la independència, que si una tercera via, que si la consulta ha de ser legal i autoritzada, que si caldrà la declaració unilateral d’independència… Tot molt legítim. A tot això, jo només em formulo una pregunta. Una pregunta per a mi, prèvia i imprescindible i que és la mare de totes les guerres: amb qui haig de pactar?
Aquesta és la qüestió. I jo dic, ¿és que hi ha algú disposat a fer pactes amb qui no els ha mantingut en el passat ni en el present, i que els ha trencat a iniciativa seva, sempre unilateralment, de forma reiterada i constant, tergiversant-ne els termes i acomodant-los als seus fins cada vegada que li ha convingut? La més ominosa, la intervenció inventada del Tribunal Constitucional i la Sentència del 2010 sobre el nou Estatut. Un autèntic cop d’Estat. Per tant, si això és així, per què perdem tant el temps? Quina tercera via hi pot haver més ben plantejada que la que va ser el nou Estatut del 2006? Hi pot haver algú prou ingenu per creure-se’ls una enèsima vegada?
Si els governs de l’Estat –i les seves institucions- poden actuar impunement de forma unilateral, si no es presten al diàleg per trobar sortida al contenciós, per què no pot l’altra part actuar unilateralment? Hi haurà més riscos, hi haurà més problemes, segur que sí.
Tinc una estranya sensació que només estem parlant d’aquesta qüestió com si es tractés de fer el programa polític pels propers 4 anys. No palpo la sensació de transcendència del moment, i que estem decidint el futur del país pels 300 anys que vénen. Si l’Estat continua amb la ceguesa que li és habitual, per ell farà. Allò de què es tracta és si hem d’anar o no cap a la separació. Si és així, com més s’entesti en l’actitud, més independentistes engruixiran la llista. Ho deia fa uns dies la socialista Montserrat Tura, incloent-s’hi ella mateixa. George Washington no era precisament dels independentistes de primera fornada, i va acabar essent el líder carismàtic de la independència americana, com a conseqüència de l’actitud negacionista de la corona anglesa.
Si jo hagués d’anar a algun pacte amb Espanya, demanaria, exigiria alguna garantia internacional (europea?) que el referendi. Si només tinc la insolvència a l’altra banda, és que tornem a creure’ns els copets a l’esquena i les lloances buides que tradicionalment han estovat els catalans des de Madrid. El Sr. Pera (Pere) Navarro ja em té els ulls plorosos. Pobret! Algú li hauria de fer veure que està en greu perill de caure a la trampa.
El Sr. Montoro, el ministre del cinisme per sistema, acaba d’aterrar a la tant vilipendiada per ell Catalunya, per dir-nos que només nosaltres podem salvar Espanya. Per què ve a dir-ho als Matins de TV3?. Per què no ho fa com a portaveu del Govern? Si realment el Govern de Madrid ho valora així i volgués que fossin creïbles les seves paraules, per què no venia amb un dossier a sota el braç per acompanyar-les amb les mesures que tant necessiten els exportadors, com per exemple, la connexió ferroviària amb el Port de Barcelona, o l’eix Mediterrani, o l’autonomia en la gestió de l’aeroport?
“Parole, parole, parole…”
