El Papa Francesc ha emprès una lluita decidida contra la pederàstia i contra tota mena d’abusos dins de l’Església catòlica. Humilment l’Església ha d’assumir, i ho està fent, el fet d’estar especialment en el punt de mira. Ha costat molt, però el reconeixement dels fets i del seu majoritari encobriment, ja no té marxa enrere.
Més enllà de qüestions quantitatives, destacar de manera especial els casos relacionats amb l’Església és encarar-la amb la seva pròpia doctrina. A l’Evangeli es llegeix: “És impossible que no vinguin escàndols; però, ai d’aquell qui n’és la causa! Més li valdria que li pengessin una roda de molí al coll i el tiressin al mar, abans que escandalitzar un d’aquests petits”. Per tant, malgrat el dolor que pugui produir, l’Església ha de viure aquesta realitat com un moment de purificació. Junt a la confessió, la reparació, el compliment de la pena i la imploració del perdó de les víctimes i de tota la societat, s’imposa un examen a fons de les causes i les circumstàncies.
La cimera celebrada aquests dies a Roma està en el bon camí. El compromís de portar a la justícia ordinària totes les denúncies no és menor. A hores d’ara no seria just dubtar de la voluntat inequívoca del papa, malgrat els resultat puguin semblar migrats. En els propers dies anirem veient altres fruits de la trobada. Però els continguts de la reunió també palesen que no és una tasca fàcil ni es poden esperar tots els resultats de manera immediata.
No és senzill perquè l’eficàcia en la prevenció, la detecció i l’actuació front els abusadors demana una transformació profunda de trets de la cultura organitzativa de l’Església que, malauradament, no són pas exclusius d’aquesta i els podem trobar en totes les esferes socials i polítiques.
Un d’aquests trets és el de l’encobriment. Allò tant sabut que els draps bruts es renten a casa. Una pràctica nefasta, perquè el que de manera presumpta o manifesta constitueixi un delicte no es pot amagar mai a la justícia ordinària. A més, és evident que a casa no tenim els recursos per eliminar aquesta brutícia i el que succeeix és que els draps segueixen bruts.
L’altra dinàmica a superar, segurament encara més difícil, és la de les formes d’exercici del poder. Una estructura jeràrquica no pot ser una jerarquia d’impunitats. Les relacions de poder són proclius a l’abús per part dels que l’ostenten, sigui de manera formal o informal. Per prevenir els abusos de poder calen contrapesos, transparència, separació de poders i altres mecanismes que sanegin les relacions en aquest contextos.
Hi ha encara una altra qüestió que segurament l’Església haurà de revisar. És la concepció i les pràctiques de tot allò que té a veure amb la sexualitat humana. No cal abonar plantejament simplistes com els que volen atribuir al celibat tota la responsabilitat en la conducta dels abusadors. No hi ha una relació de causa-efecte, com és evident. Però això no treu que la moral sexual i la disciplina respecte a aquestes qüestions que sosté l’Església generin molts dubtes, fins i tot entre catòlics.
També la societat occidental hauria d’interrogar-se sobre quelcom que, si més no, resulta paradoxal. La revolució sexual i l’alliberament de les relacions sexuals viscudes el segle passat ens havien de portar a una sexualitat més sana i a unes relacions més lliures. El panorama és tot un altre.
La pederàstia no disminueix en cap àmbit. La prostitució i la pornografia infantil aporten xifres escandaloses i segueixen creixent. L’esclavatge sexual i la tracta no estan erradicades ni de bon tros, ans el contrari. La globalització ha incrementat el fenomen amb el turisme sexual i les màfies d’explotació de la immigració.
Un cop assenyalada l’Església, cap a quina nafra caldrà dirigir el dit?
