El pes d’un número
La història és plena de grans homes que es van dir Arthur. El rei Artur, Conan Doyle (el creador de Sherlock Holmes) o el poeta Rimbaud, per esmentar-ne només uns quants. També hi ha hagut grans homes que han lluït el número vuit a la samarreta: Andrés Iniesta, Frank Lampard i Cheikhou Kouyate han honorat els estadis amb aquest dígit a l’esquena. Tanmateix, aquests grans homes, tant pel nom com pel número, faran bé de mirar per sobre l’espatlla des d’ara mateix i amb certa por l’emergència d’Arthur Melo. L’actuació del jove de vint-i-dos anys contra l’Inter de Milà al Camp Nou va ser hipnotitzant: durant setanta-cinc minuts va semblar com si Xavi i Iniesta haguessin produït una mitosi a la inversa, ja que Arthur va ser una sola entitat brillant, l’essència de La Masia, extrema excel·lència i control, per lluir en un camp on s’acumulen les superestrelles.
Nascut a Goiânia el 1996, Arthur va jugar un paper clau al mig camp del Grêmio Porto Alegrense quan aquest va assolir la final de la Copa Libertadores i Arthur va ser escollit Home del Partit. En excel·lir en l’equip brasiler durant el gran campionat de l’Amèrica del Sud va atreure l’atenció dels clubs més grans d’Europa. El Barcelona va acordar el seu fitxatge per 31 milions d’euros i va entregar al jove la samarreta amb el número 8, que fa poc va deixar vacant ni més ni menys que Iniesta, un jugador a qui molts l’han comparat directament. Diversos membres de la premsa espanyola i catalana han suggerit ràpidament que després d’una ratxa de bones actuacions, així com el fet que ha mantingut fora de l’onze inicial Arturo Vidal, qui també va ser fitxat a l’estiu, Arthur podria ser tot d’una el recanvi de qui va guanyar la Copa del Món. En certa manera, aquest apel·latiu sembla del tot escaient. Arthur sembla còmode en el gegantí Camp Nou, triant les passades, llargues i curtes, amb facilitat.
La seva relació i entesa amb Sergio Busquets li han permès destacar en escenaris de pressió alta on altres es podrien arrugar. Durant la primera meitat sencera del partit contra l’Inter, Busquets va esbroncar contínuament Jordi Alba perquè no triava la passada correcta, era fora de lloc o no feia la cursa endavant que Busquets desitjava. Gerard Piqué també va rebre el calbot verbal del migcampista per haver tingut la gosadia de passar al porter en comptes de fer-ho al seu company en la defensa central. A Arthur, en canvi, no li va caldre en cap moment cap instrucció ni recordatori. Va saber perfectament el que Busquets li demanava i ho va executar amb excel·lència.
Un paio que encomana alegria
Va haver-hi un moment en el partit que pot semblar irrellevant, però que és ben significatiu. En passar la pilota a Busquets just una mica més enllà de la línia de mig camp, Arthur va fer un gest amb el canell per indicar-li que podia girar-se amb seguretat i llançar un atac perillós per l’esquerra. La importància rau que això és la llavor de la intel·ligència de Busquets a punt de germinar en el jove brasiler. Saúl, de l’Atlético de Madrid va dir de Busquets: “Si te la passa darrere teu, és perquè l’hi tornis, perquè t’estan pressionant. Si te la passa avançada és perquè podràs girar-te i estàs lliure de marca.” És aquest coneixement de les interioritats del joc i del comportament après del cinc del Barcelona, al costat d’una habilitat natural excepcional, que fan que les perspectives d’Arthur siguin tan apassionants.
La serenor d’Arthur sota pressió i la manera com entén el joc posicional són excel·lents. Diversos cops en aquesta fase de grups de la Lliga de Campions ha driblat sortint de la defensa, a punt per jugar la pilota cap a Suárez, qui des d’allà pot llançar atacs o ser objecte de falta, tan bé com l’uruguaià sap fer. Un parell de ruletes d’Arthur han aixecat els crits de la multitud, però és la simplicitat després de l’extravagància el que el fa tan contundent. És com tenir l’àpat més gran de la vostra vida, tot allò que us heu imaginat en els vostres somnis més salvatges i les postres són un simple sorbet de llimona. Però resulta que és la cosa més refrescant, tranquil·la i neutralitzant que mai us hàgiu portat als llavis. La calma i bon judici d’Arthur amb la pilota als peus és allò que el fan especial. Fins i tot quan sembla que ha perdut la direcció i que no té ni idea d’on paren els companys, és capaç de començar un contraatac. De cara a la pròpia porteria després que s’hagi allunyat un córner de l’Inter, controla i pica la pilota amb la seva espatlla dreta, provocant una allau de jugadors de Barça. Potser altres no poden apreciar les seves capacitats, de la mateixa manera que molts rebutgen que Busquets sigui un dels més grans del món. En les últimes setmanes, qui va ser seleccionador d’Anglaterra durant un partit i ara està sense feina, Sam Allardyce, va afirmar que Busquets no era pas millor que Eric Dier. Sí, ho va dir d’una manera que pretenia més subratllar les qualitats de Dier que no pas referir-se a les limitacions de Busquets. Però no obstant això, mostra que no entén el paper que juguen, amb excel·lència setmanal, figures com Busquets i Arthur.
Així que, després de dominar el joc durant setanta-cinc minuts, Arthur encara sembla fresc i a punt per marcar el ritme del partit, tot cercant un segon gol que asseguri la victòria. Amb tot, Valverde substitueix el jugador millor al camp, cosa que fa caure damunt Vidal una bona esbroncada, xiulets i retrets. Tothom en aquell estadi hi havia vist allò que Arthur havia fet durant tota la nit i en volia quinze minuts més, com un adolescent que demana quinze minuts més de tele abans d’anar-se’n al llit. Cap grup no necessita allò que desitja, però perquè la satisfacció és tan gran i compensa tant, arriba a semblar una necessitat, un perfecte nirvana de felicitat. Potser Valverde ja tenia al cap el partit del diumenge contra el Reial Madrid: estalviar-li un quart d’una hora al camp el dimecres podria proporcionar a Arthur una marxa més per al proper partit. L’elecció de Valverde es va mostrar plenament encertada, ja que Arthur va jugar el clàssic com ho havia fet contra l’Inter. Tanmateix, a les 22.30 h de la nit de dimecres, ningú pensava en el Madrid, sinó en la pura alegria que Arthur proporcionava i que volien que durés per sempre. Ai las!, que vam quedar amb un forat en els nostres cors i en el camp que tenia exactament la forma d’Arthur.
La primera acció de Vidal en el partit ens va recordar que el xilè és tot allò que Arthur no és: prepotent, reactiu, sobreexcitat i lent de cames… Va anar de poc que els catalans no rebessin un càstig més gran. Als 31 anys i amb tanta experiència al més alt nivell, Vidal hauria de saber-ne més. Podria ser que aquest fos el club més gran de la seva carrera fins ara? I ara que arriba a les acaballes estigués frisós per recordar a tothom de què és capaç? Podria ser, però hauria de tenir clar quina funció té assignada en els pocs minuts finals d’un empat precari.
Creant un futur
La ràbia va desaparèixer de cop uns quants minuts més tard, quan Jordi Alba va marcar, i l’estadi va oblidar Arthur. L’alegria i l’alleujament amb el segon gol van provocar alhora una celebració en massa i l’èxode. Els aficionats van començar a marxar, però no sense abans allargar el coll per dirigir les mirades cap a Messi, amb els seus ulls o amb la lent d’una càmera. Assegut a la fila de davant de la graderia, just al costat de l’àrea tècnica, milers d’ulls van córrer del camp a la grada. El resultat era al sac i les peticions d’autofotos matusseres per aconseguir M’Agrades a l’Instagram podria ocórrer en qualsevol moment. Messi és reverenciat aquí com un Déu: pancartes amb ‘D10S’ es veuen fàcilment a la part més alta de l’estadi.
Mentre el partit dibuixava el final, va brollar un càntic per al seu capità, encara que no hagués posat el peu al camp. Aquesta exposició tan forta damunt un jugador ha de ser tremendament difícil de suportar, però permet als altres un cert respir. L’actuació individual d’Arthur havia vorejat el nivell dels millors del món, i l’admiració que el va professar l’estadi en ser substituït apunta a un futur en el qual els blaugrana cantin el seu nom gairebé tan fort com canten el de Déu. I mentrestant Arthur continua jugant, i enrotllant amunt la samarreta, cobrint lleugerament el número famós que porta a l’esquena, com si gairebé estigués avergonyit de portar-lo, i llavors la deixa caure amb naturalitat: és una culminació perfecta del pas de la torxa d’un mestre del mig del camp a un altre.
