Intento destapar els embuts de les meves neurones de tantes coses que m’atabalen i angoixen. No exagero. Sóc aficionat a llegir el diari i a mirar els telenotícies; a mesura que avancen les informacions m’agafa una mena de depressió creixent i només em consola el paisatge rural, la passejada per dessota les alzines o, a Barcelona, la lectura de llibres que no siguin depriments i tinguin la lletra grossa. Tractaré de fer memòria, començant per allò que no em deprimeix i baixant…
El nostre Centre d’Investigacions Biomèdiques (no recordo exactament el nom) ha fitxat tot un equip d’investigadors, crec que 14, procedents d’un centre equivalent de Madrid. Això sí que és una bona notícia. La investigació científica a Catalunya creix i comença a ser un referent mundial. Ser importants en això sí que es una virtut i no en “altres coses”. Si el Barça és un referent, està molt bé, però ser-ho en ciència… no hi ha color! No sé si aquest equip d’investigadors han vingut a Barcelona perquè la nostra ciutat és això, un referent en matèria de recerca científica, o perquè els han pagat molt bé gràcies a la Caixa, cosa que també em semblaria molt bé. A mi, sentir d’a prop la flaire de la ciència em reconforta tant o més que sentir la dels pins, els romanís o de l’herba mullada. Aquests són els camins: ciència, coneixement, cultura, cura del medi ambient, honestedat!
M’ha agradat, amb entusiasme limitat, la declaració del bisbes catalans sobre “les aspiracions del poble de Catalunya…”. Dic amb entusiasme limitat perquè no van, el bisbes, més enllà de demanar que “s’escoltin les legítimes aspiracions del poble català”. Hi ha més coses i molt ben dites i que valen la pena però, perquè tanta prudència? Per no dir por a dir les coses pel seu nom. La Conferència Episcopal Catalana, la Tarraconense, és autònoma i lliure d’expressar-se dient el que vol dir o, és que hi ha una majoria de prelats que encara la dominen i no deixen dir el que clarament i sense embuts haurien dit els malaguanyats bisbes Carrera o Deig?. Sí, senyors bisbes, heu donat una passa endavant, però us heu quedat curts, la vostra declaració ha estat insuficient per als que volem una Església compromesa amb Catalunya i les seves legítimes aspiracions; al menys amb la llibertat de decidir el seu futur, de poder fer un referèndum democràtic. Costa tant de dir això? O, és que…, no ho sé, però em sembla que hauríem d’estar més a prop del papa Francesc que de la Conferencia Episcopal Española.
Faig un salt a França. Vist des d’aquí, m’ha satisfet la victòria electoral del ja president de la República Francesa, Emmanuel Macron, i no tan sols perquè hagi eliminat la ultradretana Marine Le Pen, sinó perquè hi veig un home jove, europeista, que pot portar aires nous a la vella Europa. A mi em queia bé Manuel Valls perquè és d’origen català, però l’ha espifiada; també François Fillon perquè es va manifestar a favor del dret de decidir dels catalans, però ja l’havia espifiat abans. Així que Macron representa una nova manera de fer. Que té poca experiència política? I, què fan els que en tenen molta? Macron és un contrapès al Brexit. Els que sentim la idea d’Europa des de fa més de mig segle i ens fa llàstima on ha anat a parar, confiem en els joves renovadors de la vella Europa. Macron s’entendrà bé amb Merkel, que sembla renovarà mandat. Això és important per a l’estabilitat de la Unió Europea, però no vol dir que coincideixin amb com s’ha de reconstruir el futur d’aquesta UE. Merkel és una gran política, ha treballat bé per al seu país, Alemanya, que és la seva primera obligació, però s’ha imposat a Europa amb unes polítiques que potser no ens convenien. No ha aconseguit alliberar-nos dels Juncker o Draghi, que són gran part del problema. Tenint en compte que a Alemanya, tant la CDU com l’SPD, ho acostumen a fer bé vist en termes ibèrics, potser un europeista com Schulz tampoc hauria anat malament.
El món, però, no s’acaba a Europa i hi tenim ferides obertes en molts indrets, massa. Les guerres, el drama dels refugiats segueix, però els mitjans ja els situen en llocs de segon o quart ordre, a no ser que hi hagi un atemptat a Europa i, llavors, correm-hi tots a cercar els orígens o motivacions. Què passa amb les armes químiques? No les havien requisat i destruït totes? Què passa amb la matança continuada de sirians i iraquians per part d’uns i altres? O, amb els atacs de Turquia als kurds? Què passa, com sobreviuen els refugiats a la Turquia subvencionada per Europa? El Líban i Jordània s’estan ofegant amb la quantitat de refugiats que Europa no admet. El Mediterrani segueix essent un tomba d’éssers humans com nosaltres. No segueixo.
Quants refugiats ha acollit l’Estat espanyol? i…, només dels que es va comprometre. La corrupció ens assetja per totes bandes, la pudor no ens deixa respirar, jo en sento l’ofec, tant com l’ofec de l’Estat a Catalunya. Si la justícia espanyola fos independent, a hores d’ara ja sabríem moltes veritats i podríem destriar el blat de la palla. Sabríem quins són culpables aquí i allà. Siguin qui siguin, que siguin objectivament jutjats i sentenciats. Al PP diuen que ja no hi ha més escàndols de corrupció al seu partit, pot ser perquè no n’hi caben més; però avui n’ha sortit un altre i…, els que sortiran, fins que no caigui el Sr. “X”. Diuen que algunes empreses no venen a invertir a Catalunya perquè forma part de L’Estat espanyol. També és trist. Fins quan haurem de pagar aquest preu? El nostre PROCÉS segueix endavant; no en dubtem, això s’acaba!
