Amigues, amics,
Hi ha moltes coses que em preocupen, com a tothom. Hi ha moments, però, que te’n venen al cap una o algunes, especialment. Enmig de l’aiguabarreig del Brexit, les trumpades, el judici, els llaços grocs o, sobretot, el presos i exiliats polítics i polítiques, em pesen dues preocupacions: el creixement de l’extrema dreta i la unitat de l’independentisme.
Pel que fa la l’extrema dreta i el seu creixement, aquesta és una nafra mundial que es va estenent com una taca d’oli en la nostra “incivilització”, perquè en la civilització no hi té cabuda. Aquí tenim els de VOX que ja han atrapat Andalusia i estan a l’aguait, com feres de presa, de les properes eleccions del 28-A i 26-M. Les esgarrapades que preparen poden ser sagnants; fins i tot els del PP els tenen por. Ja els han demanat que no es presentin en algunes províncies espanyoles: “os hemos dejado salir de nuestras filas para tener alguien a la derecha, ¡ahora no nos la juguéis!”.
Em sembla que no cal que descrigui la ideologia d’aquesta mena de gent, si és que se’n pot dir ideologia. Ells s’expliquen clarament, sense cap mena de vergonya. Al damunt, i també sense cap mena de vergonya, la sala penal del Tribunal Suprem els admet com acusació particular en el judici als nostres processats. Un partit feixista d’acusació popular!
No ens fem il·lusions, això ens pot tocar molt de prop. No tan sols pel que fa a la veïna Espanya, sinó a Catalunya! Que aquí no els votaran? Bé voten Ciutadans… Hi ha gaire diferència? Ja s’hi esforcen, uns i altres, per tractar de marcar alguna diferència, però a TOTS plegats se’ls veu el llautó, sobretot tenint un enemic comú: Catalunya. Ah! Endemés tenen “col·legues” arreu, fins i tot al Parlament Europeu. Espero que, de moment, no en tinguin al TEDH d’Estrasburg, com en tenen als alts tribunals espanyols. I, en tenen a Holanda, Itàlia, Regne Unit, Alemanya (!), Brasil o als EUA de Trump. Amigues i amics, el creixement de l’extrema dreta és un perill tan real i global com els efectes del canvi climàtic. Això no són adversaris, són enemics!
A casa nostra no podem parlar, de moment, d’enemics d’aquesta mena, encara que n’hi ha que s’hi assemblen molt. Tenim com a preocupació, fem autocrítica, al menys per a mi i suposo que per a molts vosaltres, la falta de UNITAT en les files independentistes. No tan sols cadascú va per la seva banda, sinó que ens dediquem, o es dediquen, a criticar-se els uns als altres.
Així no anirem enlloc! Jo tinc un problema: vull votar i votaré, però encara no sé per qui. Em veig al davant tres paperetes, ja sabeu quines, i no sé o sabré quina agafar i ficar a l’urna. Estic pensant a fer amb les tres com amb una baralla de cartes a l’esquena i treure’n una, perquè el que no faré és donar el vot als botiflers o a presumptes feixistes. Estic seriosament enfadat amb els que haurien de ser els meus. Me n’avergonyeixo! Cap de les raons que donen uns i altres em convencen, perquè no són raons de pes per als independentistes que vam anar a votar SÍ l’1 d’octubre de 2017. Vam rebre i, a sobre, se’n foten.
Sembla com si només estiguéssim d’acord en el groc i això fa que, de vegades, ens fem la il·lusió de que anem a l’una. No! Estem d’acord que els nostres presos polítics estan sofrint un càstig injust, i em sembla molt bé. També sembla que estiguem d’acord quan exhibim l’estelada, però NO, perquè quan fem llistes cadascú vol fer la seva i, endemés, quedar en posició de “sortir”. A mi tampoc m’agraden algunes de les coses que fan els nostres polítics, però vaig amb molt de compte, quan critico, de no fer mal a l’independentisme i, encara menys, a Catalunya. Em dol el cor quan sento crítiques, més o menys obertes, a un partit independentista per part d’un altre o d’algun set- ciències criticant els presidents Torra o Puigdemont, o el president Torrent, o el vicepresident Aragonès, o el Carles Riera, o dient als exiliats i exiliades que han “fugit”. Crec que, pel damunt de tot, el que s’ha de criticar dels “nostres” és la desunió i la mútua crítica partidista.
Ah! I, des del punt de vista pragmàtic, la llei d’Hont mana sobre qualsevol altre especulació. No hi haurà República Catalana fins que no hi hagi UNITAT entre les forces que de debò la volen. La resta són excuses partidistes.
Vostre,
Josep M. Boixareu Vilaplana
